Joshua Oppenheimer: "Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en"

The end es basa en un concepte que és extraordinàriament arriscat. ¿Com s’ho va fer per aconseguir trobar finançament?

Un dels grans avantatges que proporciona haver tingut èxit amb una pel·lícula com The act of killing, en què els membres d’un esquadró de la mort muntaven un musical per recrear els assassinats que havien comès contra els seus compatriotes, és que et dona l’oportunitat de ser pres seriosament fins i tot si proposes la idea més insensata que se t’acudeixi. I s’ha d’aprofitar.

¿Com va sorgir aquesta idea?

Al principi vaig voler fer un tercer documental sobre el genocidi d’Indonèsia, centrant-me en els oligarques d’aquest país que van construir els seus imperis traient profit de la barbàrie. Però tornar-hi era massa arriscat, perquè continuo rebent amenaces de mort, així que vaig decidir buscar oligarques en un altre lloc. En vaig conèixer un que havia amassat la seva fortuna en el negoci del petroli a força d’intimidar, subornar i aixafar, i que s’estava construint un refugi amb piscines subterrànies, jardins, una gran col·lecció d’art i vins caríssims. Fins i tot vaig arribar a visitar aquest lloc. M’hauria encantat demanar-li a ell i a la seva família: ¿Com ho fareu per enfrontar-vos a la vostra pròpia culpa per la catàstrofe de què estareu fugint? ¿Què explicareu a la vostra descendència sobre aquesta qüestió? ¿Com blanquejareu la veritat per poder -vos suportar? Finalment, però, no em vaig atrevir a demanar-ho i, en cas d’haver-ho fet, em sembla que no m’haurien contestat amb sinceritat. Així que vaig optar per imaginar-me la seva història.

¿Per què se la va imaginar a través del gènere musical?

Jo soc nord-americà, i el musical és un gènere típicament americà que encarna a la perfecció l’autoengany, la negació i les falses esperances, i la idea que, amb independència del que passa al món, pots enfonsar el cap sota terra perquè demà serà un gran dia. I els personatges de la meva pel·lícula miren de convèncer-se precisament d’això. Els musicals van viure l’apogeu als anys 50, quan la humanitat s’enfrontava al perill de l’aniquilació total assegurada, però aquelles pel·lícules no abordaven mai aquests temes i estaven plenes d’alegria i esperança. Ara ens trobem en un moment semblant, perquè ens dirigim cap al col·lapse mediambiental i tot i així no estem fent gairebé res al respecte. A més, els musicals clàssics evoquen una visió idealitzada d’Amèrica, que és justament allò per què sent nostàlgia el moviment MAGA.

¿Es podria dir que les seves tres pel·lícules parlen de la impunitat dels perpetradors?

Crec que la impunitat és el que defineix la història de la humanitat, perquè els que escriuen la història sempre són els vencedors, i ho fan amb la intenció d’absoldre’s dels seus crims. Jo diria que el nexe principal entre les tres pel·lícules és que totes reflexionen sobre les mentides que els éssers humans ens expliquem els uns als altres per no haver d’enfrontar-nos a la nostra complicitat en actes terribles. Cada vegada que llegim notícies sobre milers de persones que s’ofeguen al Mediterrani mirant d’escapar-se de l’infern que nosaltres mateixos els hem imposat, i cada vegada que reaccionem a les seves desgràcies amb un simple emoji de tristesa abans de tornar a fotografiar-nos per a Instagram, ens neguem a afrontar la veritat, entrem voluntàriament en el nostre propi búnquer i contribuïm a aquesta impunitat dels perpetradors.

N’hi ha que han criticat l’empatia que The end mostra cap als seus personatges…

Vaig rebre crítiques semblants quan vaig estrenar The act of killing. El cine insisteix a fingir que el món està dividit entre bons i dolents, i ens tranquil·litza mostrant-nos com els dolents reben el càstig merescut i fent-nos sentir que nosaltres som els bons. Però com va dir Primo Levi, "pot ser que hi hagi monstres entre nosaltres, però són massa pocs per preocupar-se’n; del que ens hem de preocupar és la gent comuna». Jo no vull que l’espectador demonitzi la família de The end, sinó que s’identifiqui amb la seva ceguesa moral.

Genocidi, culpabilitat, impunitat… ¿D’on prové el seu interès sostingut en aquests temes?

Vaig créixer mirant d’entendre la maldat que havia fet possible l’Holocaust. Tota la família de la meva madrastra va ser assassinada llavors, i molts parents del meu pare, també. I la meva mare és activista sindical i advocada laboralista, i a més d’inculcar-me la certesa que una injustícia contra una persona causa mal a tota la humanitat, em va ensenyar a comprendre que l’hegemonia cultural americana es va imposar vessant sang. Suposo que soc producte de tot aquest seguit d’influències.

Notícies relacionades

Entre drama migratori i ‘thriller’ frenètic

Misteri i llenguatge

Quan vostè va acabar la pel·lícula, Donald Trump no era a la Casa Blanca. ¿Considera que el seu significat canvia després que hagi tornat al poder?

No, Trump només fa que la meva pel·lícula sigui més urgent. Ens dirigim cap a l’abisme, i se’ns acaba el temps per escapar-nos-en. He fet la pel·lícula per animar-nos a buscar en el lloc més profund de la nostra humanitat. A través de la solidaritat i la col·laboració podrem acumular prou poder per sobreposar-nos a l’adversitat; ho hem fet moltes vegades en el passat. Pot ser que sigui massa tard per als protagonistes de The end, però no és massa tard per a nosaltres.