Nadine Sierra i Xabier Anduaga, pura màgia

Muntar La Sonnambula de Bellini amb dos colossos del bel canto romàntic com són Nadine Sierra i Xabier Anduaga és un luxe. Imbatibles, i malgrat tenir molts elements en contra, en cada una de les seves aparicions van crear una atmosfera de màgia pura, la que exigeix aquest estil que va regnar al Liceu durant dècades gràcies a veus privilegiades i a un públic que sempre l’ha sabut estimar.

Igual com en les seves recents aparicions, Nadine Sierra, en aquesta ocasió en el paper d’Amina, va tornar a emocionar amb el portentós del seu cant en un paper apte només per a intèrprets virtuoses; ja des de la seva ària d’entrada es va guanyar els liceistes que, d’altra banda, intentaven seguir una trama torpedinada per una posada en escena que no ajudava en res. El seu cant pur, poderós, amb un control de l’aire i del canto legato formidable, coronat amb aguts lluminosos i pianísimos de somni, van causar el deliri. Però si parlem d’aguts, de línia i de fraseig, també Xabier Anduaga, un altre portent belcantista que va enlluernar amb la gallardia del seu timbre, amb el seu talent desbordant i amb aquesta projecció que despentina; en el seu cas, se li va veure lluitant contra un Elvino tipus el Don José, amb esperit de maltractador. Coses de la règia.

Els va acompanyar al seu fonamental paper –que enjudicia i assetja– un efectiu Cor liceista junt amb una Simfònica del Gran Teatre ben portada per Lorenzo Passerini. El mestre italià també va aconseguir bones prestacions de la Lisa de Sabrina Gárdez, així com de la Teresa de Carmen Artaza i de l’Alessio d’Isaac Galán, però no gens del deficitari Comte Rodolfo de Fernando Radó, que semblava malalt.

Notícies relacionades

Vídeo | Rosalía llança aquest dilluns a les 17.00 hores ‘Berghain’, la primera cançó del seu nou disc ‘Lux’

Els Pecos, la venjança d’un fenomen fan menyspreat

La posada en escena de Bárbara Lluch és tan forçada com poc creïble; etnocentrisme pur: no es pot jutjar amb criteris d’avui el que es pensava a principis del segle XIX; aquí es parla d’assetjament social, però Bellini ho omple de comprensió. És Britten qui porta Peter Grimes al suïcidi. Per molt que la directora d’escena insisteixi que Amina no es mereix un final feliç, la música de Bellini diu el contrari. El nòvio dubta, sí, perquè troba a Amina al llit del Comte i ella no sap explicar què ha passat, perquè ho ignora. Una vegada descobert el seu trastorn, els dos protagonistes mereixen ser feliços, però la regista no ho veu clar. Per justificar-ho tira de dansa –els fantasmes d’Amina, esplèndids, però aquí sobrants coreografies d’Iratxe Ansa i Igor Bacovich, absents en les escenes del somnàmbul–, tot això embolicat en un ambient sense definició, entre son i realitat, amb una escenografia d’aquestes sordes de Christof Daniel Hetzer, vestuari de Clara Peluffo Valentini i il·luminació d’Urs Schönebaum.

‘La Sonnambula’ (Vincenzo Bellini). Gran Teatre del Liceu Barcelona, 22/04/2025