Amb més vigor que melancolia

L a reedició, ara amb la portada d’América Sánchez en tonalitats daurades, del seu àlbum gravat a l’Olympia, en el seu 50è aniversari (surt el dia 25), es produeix en un temps de canvis per a Maria del Mar Bonet: nou grup de músics i algunes cançons d’estrena que, ahir a la nit, van posar l’altra cara de la moneda al viatge en el temps desplegat a la sala 2 de L’Auditori (Barnasants). Va ser una "celebració", així ho va expressar la cantant mallorquina, fent confluir el vibrant present amb l’evocació dels seus companys d’aquella aventura parisenca, com Ovidi Montllor i Toti Soler.

El repertori de l’Olympia va constituir el nucli central del recital, retrocedint fins a les tendres cançons d’Horta, com Aigo i Me n’aniré de casa. El nou quintet es va mostrar molt ben acoblat i va fluir desprenent renovats matisos, removent el tràngol psicodèlic de Nina, ninona, una peça que, va indicar la cantautora, va compondre arran d’un somni en el qual es veia com a figura maternal. Cant amb filigranes i improvisacions, sobre una rica malla instrumental sustentada en la percussió de José Llorach.

Trobàvem a faltar el llaüt, un instrument que en altres temps va empunyar Javier Mas i amb què Toni Pastor va remarcar sabors orientals a Inici de campana, la cita a Rosselló-Pòrcel (i a Dansa de primavera). La guitarra de Marc Grasas, el violí de Benjamin Salom i el contrabaix de Marko Lohikari es van conjurar per donar un nou vigor al cançoner i a la mateixa Bonet, que es va envalentir en aquestes tonades amb picades d’ullet a la dana valenciana i a la responsabilitat dels polítics.

Tres cançons d’estrena

L’altre pol d’atenció el van posar tres cançons d’estrena, molt diferents entre elles. Cançó dels disbarats va proposar un ritme trepidant, a joc amb aquest boig relat sobre els peixos que se’n van d’excursió, amb elements variats de la fauna aquàtica: "una estrella de mar, una sirena, un turista". L’arbre campaner ens va enredar amb una serpentejant dinàmica melòdica a tomb del fruit de la terra que representa el bé i el mal. I a Aigua blava, cançó sobre transformacions, va aparèixer una acollidora cadència de rumba, amb palmes i cajón.

Una última visita a l’Olympia ens va portar el relat màgic de Cançó per una bona mort, amb aquesta heura i aquestes flors cobrint la figura inerta sobre el llit, i el record de José Afonso a Abril. El concert va donar encara molt més de si i es va poder sentir també un atòmic Alenar, les cotes vocals més altes a De sentir, la frondosa revisió de Què volen aquesta gent?… Tot això no va fer més que reforçar la imatge d’una Maria del Mar Bonet rearmada per als temps que hagin de venir.

Notícies relacionades

La meva vida com un gos (que veu fantasmes)

Impactant crema de naus

Maria del Mar Bonet

L’Auditori. 11/04/25