Kaufmann i Damrau, poder i sensibilitat

A. Bofill

Hi havia expectació davant la tornada al Palau d’aquestes dues estrelles de la lírica, la soprano Diana Damrau i el tenor Jonas Kaufmann, tots dos acompanyats d’una llegenda del piano com és Helmut Deutsch. Una vegada més, i ja en són tres, aquests artistes consagrats han volgut revisar un dels seus repertoris preferits, el de la cançó alemanya. Als faristols, un generós programa de Lieder, aquesta vegada postromàntic, centrat en Richard Strauss i amb una breu visita a l’art de Gustav Mahler, dos colossos amb els quals el trio, tant en aquests dies com entrat l’estiu, es passejarà per una desena d’escenaris del continent.

Les melodies infinites de Strauss es van imposar en un programa completíssim que va permetre disfrutar de dues veus d’or en molt bona forma i d’un pianista de referència en el gènere. Malgrat que Kaufmann havia cancel·lat bastants compromisos en el transcurs d’aquesta temporada, ja des de la seva primera intervenció (paradoxalment amb aquest Zueignung straussià que se sol utilitzar de tancament en qualsevol recital) va mostrar trobar-se en una forma òptima.

Notícies relacionades

Damrau, que en el seu moment es va consagrar en el repertori lleuger, ja ha afrontat una de les fites de tota soprano germànica que evoluciona cap a l’àmbit líric: debutar la Mariscala de Der Rosenkavalier. Va apuntar maneres amb un vibrato una mica acusat, però que va donar caràcter a les seves peces; expressiva, amb una línia de gran força dramàtica, a estones li restava enters una zona greu en la qual empal·lidia l’esmalt; potser hi va tenir a veure la tos que va aparèixer en la segona part. Igualment, la seva versió d’Einerlei i Morgen va ser perfecta, mentre que en la difícil i zerbinettiana Amor va mostrar el seu costat més virtuós.

Kaufmann (que va demanar posar els mòbils en silenci després de diverses interrupcions) va imposar la seva marca de fàbrica, una veu artificiosa però fascinant, de dicció impol·luta i de fraseig sempre carregat de sentit. El tenor, que no va dubtar a utilitzar recursos com el falset si ho considerava necessari, va impactar en cada cançó, transformant-ne algunes en autèntics monodrames, com Geduld, o en una ària de tenor heroic com Ich liebe dich, jugant amb el fiato i els ressonadors i arribant als difícils aguts de Liebeshymnus en plenitud, alguns en forte, d’altres en pianissimo... Un as del cant que va comptar, com la soprano, amb el suport incomparable d’un Helmut Deutsch senzillament sublim.

Temes:

Música Música clàssica

Inicia sessió 0 Comentaris

Les ombres d’un clàssic popular

Mor David Hockney, gloriós ambaixador art pop de la primavera