Kissin enamora al Palau

La temporada de BCN Clàssics va continuar ahir al Palau de la Música Catalana confirmant que la seva oferta fa temps que s’ha consolidat en el públic barceloní. Dijous tornava al cicle un dels seus pianistes més fidels i consagrats, el rus Evgeny Kissin, músic que compta amb un públic fidel que, una vegada més, va omplir l’auditori modernista.

El recital va arrencar amb Bach i la transcripció per a piano de la Partita per a clavecí Núm. 2, BWV 826, obra que forma part dels Clavier-Übung I, una sèrie de sis suites per a l’instrument barroc per excel·lència concebudes pel geni alemany com a exercicis per a teclat en el seu període de Leipzig després de les seves sis Suites angleses, les sis Suites franceses inspirades en danses populars sobretot renaixentistes. Kissin, amb passió contrapuntística i gran sentit del ritme, no la va perfumar amb el romanticisme propi del piano, optant per una lectura sòbria i equilibrada quant a fraseig i quadratura, amb marcada independència de les veus, brillant sempre davant l’exigència tècnica que ofereix aquesta joia bachiana.

El contrast (mai millor dit) va arribar, és clar, amb un dels autors que més s’identifiquen amb el pianista rus, Chopin, de qui va proposar aquesta vegada dos nocturns i un scherzo. El Nocturn Núm. 1, Op. 27 va sonar a pura poesia gràcies a una digitació impecablement contrastada, amb claredat en totes les veus (marca de la casa) i amb virtuós domini a les dues mans, arribant a la cadència de manera brillant. Va seguir el bonic Nocturn Núm. 2, Op. 32, difícil i exigent com pocs, en què cal demostrar poder i subtilesa, característiques que Kissin va exposar amb generositat i saviesa.

Va acomiadar la primera part del concert del Palau una vibrant, personalíssima i ovacionada interpretació del Scherzo Núm. 4, Op. 54 de Chopin, un viatge ple de virtuosisme per l’emoció en el sentit més pur, matisada i esculpida frase a frase.

Després del descans, el protagonista va ser Dmitri Xostakóvitx, de qui es va oferir la poc programada Sonata Núm. 2, Op. 61, la segona i última que va compondre l’autor de Lady Macbeth de Msensk. Complexa, amb moments tensos, de tonalitats al límit i de gairebé mitja hora de durada, va destacar el seu líric Largo, immers en un mar d’exigències tècniques i expressives que acaben commovent.

Van acomiadar la vetllada el Preludi i fuga N. 15 i Núm. 24, tots dos part dels 24 preludis i fugues, Op. 87 del compositor rus, la seva personal mirada al barroc bachià, llegits amb enter rigor i ampli vol interpretatiu, ja que, amb elegància i pulcritud, Kissin va evitar caure en virtuosismes gratuïts, tan aliens al compositor.

Notícies relacionades

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda

Evgeny Kissin

Palau de la Música (6/3/25)