Chalamet sorprèn com a Dylan en un biopic que simplifica el mite

Timothée Chalamet no s’assembla físicament a Bob Dylan. I Dylan òbviament no s’assembla en res a l’emperador Paul Atreides, protagonista de la saga Dune, ni a l’aspirant a xocolater que dona títol a Wonka (2023). I que això sigui així malgrat que Chalamet llueix pràcticament el mateix aspecte a tots els papers que interpreta deixa en evidència la seva extraordinària capacitat camaleònica.

L’actor porta a terme un treball sorprenent encarnant el jove Dylan en el qual no és sinó el primer biopic autoritzat –més o menys– sobre el músic més icònic del segle XX. A complete unknown repassa bona part del seu ingent repertori de cançons i deixa que Chalamet aporti la seva pròpia veu per oferir una versió extremadament creïble del so original; i l’intèrpret exhibeix un treball encara més impressionant quan encarna el músic lluny dels micròfons, executant la millor personificació possible sense caure en la caricatura. "Em vaig preparar per al paper per osmosi, posant-me a la pell de Bob dia i nit durant cinc anys i mig", va explicar ahir a la Berlinale, on la pel·lícula es presenta fora de competició. "Ell es va convertir en la meva estrella guia, com a home i com a artista, i m’ha guiat fins avui". És una pena que res del que la pel·lícula ofereix a part de la seva feina no estigui a la seva altura.

El seu títol, A complete unknown –"Un complet desconegut" en català–, no només és una referència a un dels versos més famosos mai escrits pel cantant; també, vista la pel·lícula, és una excusa. Cal dir que seria una insensatesa esperar d’una pel·lícula que donés explicacions fàcils a tots els misteris encarnats per un artista que ha creat nombrosos alter ego i ha passat per moltes fases creatives, i que, per tant, és impossible de definir. I s’agraeix que A complete unknown no pretengui fer-ho, especialment tenint en compte que el seu director, James Mangold, és culpable de perfeccionar i canonitzar molts dels clixés que componen la fórmula del biopic musical a través del seu oscaritzat retrat de Johnny Cash A la corda fluixa (2005). En canvi, i com ja va fer el director Todd Haynes a I’m not here (2007), la nova pel·lícula prefereix celebrar l’enigma Dylan que mirar d’explicar-la; però si la solució que Haynes va trobar per a això va ser fer Dylan inabastable, la de Mangold és convertir-lo en algú molt petit.

Notícies relacionades

La sort diferent de Dickinson i Kafka

Anderson i Coen, entre les pròximes estrenes de cine

La pel·lícula acompanya l’artista des de la seva arribada a Nova York el 1961 fins al moment en què, després d’ascendir amb rapidesa a l’estrellat, és acusat pels seus propis fans de ser un traïdor quan abandona la música folk a favor de la guitarra elèctrica. I, mentre ho fa, tot el que ofereix a canvi d’explicacions és pura veneració. Mangold converteix Dylan en un mer recipient del seu propi geni, i dedica la major part de la pel·lícula a observar-lo mentre transita d’un moment d’inspiració divina al següent. Mentrestant, traça una il·lustració merament superficial de l’artista, i insisteix a intercalar-la amb plans de gent que l’observa actuar bocabadada davant el miracle.

Segons A complete unknown el geni de Dylan justifica que fos petulant i irritant i, francament, un cretí. ¿Com no ser-ho si tots els qui t’envolten són éssers inferiors?, es pregunta Mangold. Qui prefereixi una visió més matisada de l’incomparable trobador –i potser una que explori les seves conviccions polítiques, la seva ràbia, o el seu enginy–, segurament hauria d’acudir a algun dels incomptables documentals i llibres que s’endinsen en l’impacte de Dylan en el zeitgeist dels 60 en lloc d’acontentar-se amb aquesta pel·lícula supèrflua i tediosa.