Últims dies de la diva

Maria Callas és el tercer acte en la configuració del modern biopic que l’eixerit director xilè Pablo Larraín ja ha practicat amb Jackie i Spencer. Aquestes dues recollien uns dies concrets i decisius en la vida de Jackie Kennedy i Diana de Gal·les, respectivament. Moments selectius, com els que incumbeixen el film sobre la gran diva operística, els seus últims dies a París, abans de morir el 16 de setembre de 1977. Entre aquests films, Larraín ha realitzat El conde, que es pot veure també com un biopic en clau fantàstica d’Augusto Pinochet, convertit en vampir a més de dictador.

Primer element a favor: la valentia d’Angelina Jolie per sortir de la seva zona de confort, treballar amb un cineasta tan atípic i representar en pantalla els temors de Callas, víctima de la depressió i d’una medicació que la va col·locar més enllà de la realitat. Acceptar ser filmada en primer pla mentre fa un play back de la inimitable veu de la cantant és per aplaudir. Segon element per tenir en compte: l’estructura del relat, la barreja entre el que passa, el que fantasieja i el que recorda la protagonista, incloent records de la seva joventut a Grècia i la relació amb el magnat Aristotelis Onassis que van marcar la seva existència més enllà de les actuacions a la Scala de Milà o al Covent Garden londinenc. Tercer element per retenir: els plans gairebé en entreson en què Callas escolta els seus discos i la fan enfurismar perquè una gravació en vinil és perfecta, i les cançons mai ho han de ser.

Maria Callas no és perfecta, però en molts moments arriba a la perfecció si l’entenem com una manera personal de canalitzar diferents tipus d’emoció.

Notícies relacionades

La ultradreta i l’evangeli

Una emotiva reivindicació de la premsa local

‘Maria Callas’

Pablo Larraín (Estrena: 7/2/2025)