Contradiccions

Dos artistes afroamericans acumulen els premis grossos d’aquests Grammy, fet que llança un missatge respecte al que representa ser americà (és a dir, nord-americà) en temps de Trump. Honors per a Kendrick Lamar, amb els seus cinc gramòfons, dignes del raper més important de l’actualitat (i potser de tots els temps), i la corona règia per a Beyoncé amb aquesta distinció al millor àlbum del 2024, categoria en la qual havia sigut nominada quatre cops en el passat.

El seu disc Cowboy carter és un manifest encaminat a la fallida de prejudicis, i tan o més ressenyable és que s’hagi imposat també com a millor àlbum de country, categoria mai fins a ara coronada per un artista afroamericà. Un cop sobre la taula per tancar debats extemporanis i un reconeixement de l’Acadèmia de Gravació a les batedores d’estils musicals com a eix dels temps. Perquè l’àlbum de Beyoncé podrà ser country, però també electrònic, i hip-hop, i r’n’b, i house. Mentre que en àmbits com el polític creixen les categories fortes i polaritzades, en la música s’adverteix el contrari: diàleg, barreja i promiscuïtat, i consideració de l’altre com a font inspiradora.

El somni californià

Respecte a Kendrick Lamar, GNX, sent un bon àlbum, no representa un punt d’inflexió en la seva trajectòria, com sí que ho va ser un Topimp a butterfly (2015). Però és una de les seves obres més accessibles i connecta amb un ampli subconscient de la cultura hip-hop de Los Angeles des del seu mateix títol, tribut a l’automòbil representat per un esplèndid model vintage, el Buick Grand National Experimental, llançat el 1987, l’any del seu naixement.

Notícies relacionades

Arenas de Barcelona converteix la ciutat en una porta a mons inexplorats

Moren el director Rob Reiner i la seva dona, Michele Singer, apunyalats a casa seva, a Los Angeles

Taylor Swift va quedar aquesta vegada expulsada del ball de guardons (admetem-ho: The tortured poets department se’ns feia bola), com també Billie Eilish amb el seu brillant, tot i que ombrívol, Hit me hard and soft. Els jurats han preferit propostes més efervescents: el toc rococó de Chappell Roan (millor nou artista), així com sengles joves veteranes estrenades als Grammy, Sabrina Carpenter (dues distincions a la parcel·la pop per a Short n’sweet i Espresso) i la britànica Charli XCX, amb aquest àcid Brat triomfant en tres categories menors. Moment per fer notar que aquestes tres figures en alça se citaran aquest any a Barcelona, en el marc del Primavera Sound.

Predomini femení, sí, i hi ha més coses, com el premi al millor àlbum de pop llatí a Las mujeres ya no lloran, de Shakira (el seu quart Grammy), i els quatre guardons a Sierra Farrell en la parcel·la Americana. I si l’Acadèmia s’havia proposat donar a entendre que el rock és cosa del passat, ho ha fet bastant bé. Sí, a St. Vincent li va caure el guardó a la millor cançó (i dos més en parcel·les alternatives), però revela fins a cert sentit de l’humor aquest premi a la millor a interpretació rock ni més ni menys que als Beatles (pel rescalfat Now and then). I què dir del concedit als Rolling Stones al millor àlbum del 2024 pel digne, però no transcendent, Hackney diamonds, havent-hi entre els nominats obres tan rotundes com les de Fontaines Sr. C., Idles o Jack White.