Pau Vallvé, en la culminació del seu millor any

Parlar d’un any de glòria d’un músic autogestionat que ha anat sempre a contracorrent del mainstream, cas de Pau Vallvé, pot semblar una llicència irònica, però no ho és. Després de tancar la seva última gira el febrer passat omplint Razzmatazz i d’anotar-se al juliol un Teatre Grec ple amb el seu concert unipersonal, el músic barceloní actua avui a la sala 1 de l’Auditori amb les entrades esgotades (Cruïlla Tardor i cicle Sit Back). Presenta Agorafília, un àlbum de portes obertes en què Vallvé ha volgut sortir de la seva closca habitual.

És el seu 18è àlbum (comptant els d’u_mä, la seva aliança amb Maria Coma; els del seu àlter ego, Estanislau Verdet, i d’altres) i aquest número el va impressionar. "Em va fer por pensar que havia trobat una fórmula per fer discos com a xurros", explica. "Així que em vaig dir: ‘Em putejaré, a veure què passa’. Fins aquí la fase en què Pau Vallvé s’ho fa tot a casa i ningú hi intervé. Em vaig proposar escriure cançons a altres llocs, coproduir..., i fer canvis, com sortir a la portada per primera vegada".

Si el seu àlbum anterior, el títol del qual era un breu :), el signe del somriure, va sorprendre perquè va deixar enrere l’angoixa flotant d’obres anteriors i hi va deixar entrar la llum –"era un disc d’eufòria postpandèmica"–, aquest sembla fer un pas més cap a una certa normalització de la seva relació amb la creació de cançons. "Havia associat compondre amb treure la merda, les tristeses; però després em trobava defensant el disc trobant-me bé, perquè jo en general soc una persona alegre. Ara he après a compondre quan estic bé, que és la major part del temps", cavil·la Pau Vallvé. Això s’aprecia a Agorafília a través d’un cicle de cançons que reflecteix un any de la seva vida, amb els seus debats interns (Cervell vs. cor), els seus brots de nostàlgia (Pels anys que no hem viscut), certa ironia autoinfligida (Tu sabràs)… i una conclusió que apunta a valorar el present (Tot passa). Obra amb sentit unitari. "Jo continuo fent àlbums, no singles".

El seu pop d’autor pot proposar ritmes brasilers o desviacions intimistes al piano, aplicant el seu principi del no estil –"per a mi, el gènere és una eina"–, i és interessant que el públic el segueixi. "Sempre intento fer els discos que m’agradaria escoltar", reflexiona. "I així la gent que ve s’assembla a mi i està predisposada a sentir el que faig. Potser artistes que segueixin més la tendència o que busquin més agradar, si canvien una coma, el públic ja protesta". A Agorafília, àlbum concebut en part al nord de França, ha comptat amb Jordi Casadesús i Jordi Torrents, que ja havien treballat amb ell abans de crear La Iaia. "Amb ells tinc la sensació de tornar a tenir una banda, de tocar amb els amics i jugar".

"Sempre he sigut el pesat"

Notícies relacionades

‘Mountainhead’, regal per als fans de ‘Succession’

Terry Eagleton: "La possibilitat mateixa de la crítica està en perill"

El seu estil ha generat un "efecte bola de neu", observa, i això que reuneix algunes de les coses que no s’han de fer en el show business: negativa als duets tàctics i a fer músiques per a marques, nos a certs mitjans... "Sempre he sigut el pesat, el que deia ‘no’. Quan he necessitat diners, he preferit treballar en una altra cosa que pervertir la meva música o fer-la més accessible", explica.

Però tampoc és que s’emocioni massa. "Així serà fins que el que faig deixi d’agradar, perquè això s’acabarà en algun moment", vaticina. Passi o no, el més important és "disfrutar del procés", deixa clar. "Si l’objectiu de fer música és triomfar i ser famosos, ho estem enfocant molt malament".