Una ‘Tosca’ per Mirna i Puccini

La producció de Carles Ortiz de Tosca que ha reposat la Fundació Òpera a Catalunya tornava amb dos objectius: commemorar la mort de Giacomo Puccini (es va reestrenar a Sabadell la data exacta de l’efemèride, el 29 de novembre) i acomiadar, després de 42 anys ininterromputs d’entrega absoluta, Mirna Lacambra, ànima, fundadora i factòtum de l’entitat. La soprano, gestora i directora artística deixa un llegat que, més enllà de la seva trajectòria com a cantant, avui floreix amb energia: tenaç, generosa i lluitadora, treballadora incansable i sàvia mestra, el seu amor a la lírica va solidificar en obres que perduren.

Va crear l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, va fundar l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) i un concurs de cant, i va organitzar i va donar vida a l’Escola d’Òpera de Sabadell. Només li va faltar consolidar un últim somni: veure construït el teatre d’òpera que sempre va imaginar per a la seva ciutat. Si s’arriba a edificar, serà de justícia que es bategi amb el seu nom, perquè la seva aportació a la lírica a Catalunya no té parangó.

Lacambra va debutar amb Puccini en la seva immortal Bohème a Las Arenas abans de presentar-se al Liceu i al Teatro de La Zarzuela de Madrid amb La vida breve, de Manuel de Falla, i des que va deixar els escenaris ho ha donat tot per l’òpera i la sarsuela, i això és literal. Ben merescuts té els múltiples reconeixements que se li han atorgat, inclosa la Creu de Sant Jordi.

Notícies relacionades

Nelson Valente crea una comèdia per a les T de Teatre

Els nous anhels de Júlia Colom

Per això rendir-li homenatge amb aquestes funcions de Tosca té tot el sentit del món, ja que es tracta de l’últim espectacle que ella mateixa va ajudar a organitzar abans del seu anunciat retir el gener del 2025. Una festa lírica carregada de tensió teatral, tot i que l’adaptació de la proposta escènica a l’escenari del Palau en el cicle Concerts Simfònics (oferta en memòria de les víctimes de la dana) no va resultar tan encertada com, per exemple, la recent Turandot, que va vorejar la brillantor en les seves funcions a Barcelona. Cal tenir en compte que la tasca és complicada, tenint en compte que l’escenari no compta amb orquestra i que l’actuació comporta lògiques limitacions. Afortunadament, es va comptar amb una OSV i un cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell entregats i solvents, dirigits per un Sergi Roca Bru atent i bon concertador, però, sobretot, amb una soprano, Carmen Solís, que va saber defensar un paper fascinant i complex com és el de Floria Tosca.

El seu Cavaradossi, Enrique Ferrer, bregat i hàbil, va lligar frases i va solucionar els esculls dels extrems de la tessitura, mentre Manuel Mas dibuixava un Scarpia amb entitat teatral i rotunditat vocal. Correctes Lluís Vergés com a escarceller i Jorge Juan Morata com a Spoletta, i fantàstic Pau Armengol en el paper del sagristà.