Aquest és el meu cos

E l musical com a gènere pur està en entredit, però últimament no paren de fer-se pel·lícules musicals sobre bases genèriques i plantejaments argumentals molt diversos, sorprenents per a l’espectador: el thriller psicològic Joker: folie à deux, el drama sobre l’acceptació de la mort Polvo serán i el relat distòpic The end, a punt d’estrenar-se. Emilia Pérez participa en aquesta renascuda tendència, perquè es tracta de la història d’un narcotraficant violent que fa la transició a dona i, a més, dirigeix una organització de reparació de la memòria històrica a Mèxic, tot això ple de coreografies i cançons en les quals, com passa sempre en el musical, els personatges expressen els seus sentiments més profunds cantant en comptes de parlant.

Manitas del Monte, el cap d’un càrtel mexicà, contracta una infravalorada advocada, Rita Moro Castro, perquè l’ajudi en la seva transició i en el manteniment dels seus comptes. El personatge reneix com Emilia Pérez. Hi ha un detall important: Manitas ja se sentia dona de nen, així que no realitza el canvi d’identitat i de sexe per despistar els seus competidors i la justícia, o no el realitza només per això. Però el passat sempre torna, d’una manera o un altre, i aquí és a través de la seva antiga dona, que el creu mort, i dels fills de tots dos. Jacques Audiard, a qui li agrada flirtejar amb gèneres i tonalitats diferents, sempre desafiadors, concep una història bastant boja que recobreix d’una pàtina de sobrietat tràgica. Els números musicals s’hi insereixen com si es tractés d’una fantasia (la seqüència a Bangkok, per exemple) que s’allunya de la dura realitat per tornar-hi constantment.