El paper de les actrius del canvi

Ahir es van iniciar les activitats del segon congrés internacional organitzat per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i centrat en l’estrellat cinematogràfic a Espanya. El tema d’aquestes quatre jornades, fins dijous vinent, és molt atractiu: les actrius en la transició espanyola, els models que heretaven i les noves subjectivitats. Una època important en termes cinematogràfics –i sociopolítics– de què avui poden extreure’s sàvies conclusions relacionades amb la imatge del cos femení, la cosificació i l’alliberament, el feminisme de l’època i com veiem tot allò després de la revolució del #MeToo.

Kathleen M. Vernon, de la Stony Brook University de Nova York, va realitzar una conferència sobre Carmen Maura centrada en la seva comesa a Tigres de papel ,estendard de la denominada comèdia madrilenya, dirigida el 1977 per Fernando Colomo. Per a Vernon, l’actriu proposava llavors, abans d’entrar en l’ecosistema del cine d’Almodóvar, "un nou model (progre, separada) que trenca amb la feminitat del passat en la manera de moure’s, de parlar i de relacionar-se amb els homes". Precisament en la seva manera de parlar ràpid i contundent va establir la conferenciant interessants analogies amb les actrius de la screwball comedy de Hollywood, com Carole Lombard, Katharine Hepburn i Barbara Stanwyck.

"Donar cos a un sentir col·lectiu. El més important és la seva dimensió simbòlica". Aquestes van ser algunes de les idees entorn de Pepa Flores, Marisol, exposades per Aintzane Rincón Díez (de la Universitat del País Basc) en la seva dissertació de les expectatives de ruptura i desencant en la Transició a partir de la complexa trajectòria de Flores. Després de representar una (vana) modernitat ultraconservadora de l’etapa desarrollista, l’actriu va contribuir després "amb el seu cos i la seva veu a la fallida d’aquell model", en relació amb la seva famosa portada despulla en un Interviú de setembre de 1976 i l’entrevista en què va recuperar el seu propi nom i va renegar de Marisol.

La jornada va continuar a ritme de vertigen amb comunicacions sobre Rocío Jurado i La querida, quan Jurado es va convertir en "una folklòrica amb potencial eròtic", en paraules d’Albert Elduque; un curiós videoassaig a càrrec d’Ana Gallardo Rodríguez que reinventa la presència cinematogràfica de Carmen Sevilla a partir del film La noche de los cien pájaros; una reflexió d’Elisenda Díaz Garcés entorn dels abusos patits per Marisol i el seu "difícil equilibri entre la submissió i l’empoderament"; una trobada amb Assumpta Serna, un taller de creació actoral d’Itsaso Arana i Jonás Trueba, i un altre de centrat en la relació entre Ángela Molina i Carlos Marqués-Marcet durant el rodatge de Polvo serán.

Notícies relacionades

Els últims ‘matrimonis’ de moda

La caòtica presentació de ‘Lux’

La intuïció d’Ángela Molina

Vehement i lúcid, com les seves pel·lícules, Marquès-Marcet va mostrar assajos amb Molina, la repetició de preses i els èxits finals. El film, que parla sobre el reconeixement de la mort, va sorgir com a revers de la seva anterior pel·lícula Los días que vendrán, sobre la gestació i infantament. Tot va començar amb un taller de creació d’una actriu real en la mateixa situació que reflexa el film. Quan aquesta i la seva parella no van poder implicar-se en la pel·lícula, el director va pensar en Ángela Molina, algú "molt mística, així que la batalla va ser que fes un personatge que no és gens com ella", va explicar Marquès-Marcet. "L’Ángela no té mètode. Ha fet 150 pel·lícules i segueix funcionant per intuïció", va comentar el cineasta, contagiat per aquest procés d’intuïció.