Pur ‘underground’

El veritable còmic underground d’aquest país està de dol. Onliyú, nascut a Madrid el 1952, amb el nom de José Miguel González Marcén, va morir ahir als 72 anys a Barcelona, la ciutat en què es va instal·lar a mitjans dels anys 70 per convertir-se en una part activa de la seva excitació cultural. La movida madrilenya, més ben promocionada, va arribar més tard, però el caldo de cultiu ja era a la Barcelona subterrània dels Ocaña, Nazario, Montesol, Mariscal, Max, Gallardo, Mediavilla, Martí i el mateix Onliyú, per esmentar només uns quants noms lligats al còmic, la pintura i l’escriptura. Aquella efervescència ha sigut reconeguda per altres madrilenys que hi van participar, com Ceesepe, o que venien regularment a Barcelona per presentar els seus treballs en les projeccions semiclandestines de curts underground, com Pedro Almodóvar.

Onliyú (com Only you, la cançó dels Platters) va ser, com a guionista, agitador d’aquesta escena que en matèria de tebeo va donar els seus grans fruits en la revista El Víbora, creada a finals de 1979. ¿Què seria de la transició espanyola sense aquesta publicació mensual que, en plena febre de l’edició de còmics a Espanya, va aglutinar la flor i nata dels autors contraculturals? ¿Com podem mirar-nos aquella època sense tenir en compte obres com Peter Punk, Anarcoma, Taxista i Makoki?

Els dibuixants acaparaven l’interès, però hi va haver els que dissenyaven la sòlida bastida de les històries, cisellaven personatges originals i els feien dialogar a l’estil urgent que llavors necessitava un país en trànsit, cap a no se sabia on. Onliyú, potser el més discret de la seva generació, va agafar les regnes d’El Víbora en qualitat de redactor en cap i, com un Stan Lee de l’underground barceloní, va llançar les línies mestres de moltes sèries i en va escriure unes quantes.

Notícies relacionades

De quan les bombolles i mig Hollywood ens felicitaven el Nadal: de Paul Newman a Demi Moore, Gwyneth Paltrow i Shakira

La 39a FIL de Guadalajara bat rècords històrics de participació amb Barcelona com a ciutat convidada

Amb Martí va fer La edad contemporánea el 1980. Amb Laura Pérez Vernetti, una de les poques dibuixants de la revista –autora amb Javier Pérez de Andújar de la recent El designio–, la sèrie Las vidas imaginarias a partir dels relats autobiogràfics de l’escriptor francès Marcel Schwob. Més endavant, per a una altra revista d’Ediciones La Cúpula, Makoki, va escriure Refrenillos. Juntament amb Felipe Hernández Cava, entre d’altres, va crear Las habitaciones desmanteladas (1999), il·lustrada també per Pérez Vernetti.

Ha sigut un dels cronistes d’aquella època potser avui un una mica embellida i romantitzada, perquè també va ser dura en condicions de feina i lluites contra la censura de l’època, ferotge amb segons que còmics. És molt interessant el recorregut historicopersonal que va elaborar el 2005 amb el llibre Memorias del underground barcelonés, en el qual va posar moltes coses al seu lloc molts anys després que tinguessin lloc en una època en què Barcelona era de debò una ciutat gamberra i moderna.