Tyler, The Creator commou

Amb el lloat Igor (2019), Tyler, The Creator es va convertir en aquella figura alhora mainstream i aventurera, que traça atraients camins per a la tradició musical arrelada al hip-hop, el soul i el r’n’b. Cada un dels seus àlbums és un tros de pel·lícula en què submergir-te a plaer, i Chromakopia, que relleva el també àlgid Call me if you get lost (2021), redobla l’aposta i el calat narratiu amb un viatge a les profunditats biogràfiques del cavaller Tyler Gregory Okonma. Un àlbum amb moltes capes, viscós, imprevisible i amb punts de fuga interioristes, ric en seqüències sedoses sobre les quals cavalca el seu verb punyent.

Chromakopia part de la voluntat de l’artista de recrear, des de la seva posició de celebritat, els seus anys de creixement a Hawthorne, municipi del gran Los Angeles. La seva pròpia mare, Bonica Smith, exerceix un paper de narradora des de l’arrencada de l’àlbum amb St. Chroma, títol que al·ludeix a un àlter ego de Tyler. "Tu ets la llum / No està sobre tu, està en tu / Mai en la teva maleïda vida li apaguis la llum a ningú", diu la veu en manera d’advertència per gravar a foc, apuntant a un recorregut musical galopant, amb vista al gòspel, que es va enrarint amb ritmes disruptius i una altra veu còmplice, la del canadenc Daniel Caesar.

Endureixen l’arrencada de l’àlbum l’esquerpa Rah tah tah i aquest single imperial anomenat Noid, que s’endinsa en una temàtica amb pes a tot el disc, la insalubritat mental que pot derivar-se de l’exposició pública a gran escala (i que incorpora el sample d’un fosc hit africà de 1977, del grup zambià Ngozi Family). Cap allà apunta també Thought I was dead, un altre rap llevantí, amb declaracions grotesques: "Soc una gossa mentidera, no em matis / Soc un hipòcrita, no soc real / Soc un gran troll, ha, ha, soc tonto".

Però Chromakopia presenta uns arranjaments i enfocaments innovadors i, alhora, acudeix també a timbres sonors antics, passats per un personalíssim tamís, sobretot en les cançons bastant més recollides.

Cas de la passarel·la r’n’b de Darling, I, amb sintetitzadors que hauria beneït el Quincy Jones que va produir a Michael Jackson, les guitarres acústiques i flautes de Judge Judy i l’amorosa base de piano que envolta Like him (cavil·lació entorn d’un pare absent que comparteix amb la britànica Lola Young).

Cançons substancioses

Notícies relacionades

Consol Vancells, directora general d’Enciclopèdia

Elon Musk i l’estètica nazi

Portador d’un bon nombre de cançons substancioses (afegim Sticky i aquest juganer seguici coral a càrrec de Glorilla, Sexyy Red i Lil Wayne) Chromakopia et sacseja i t’acaba gronxant entre els seus plecs més sensibles, contrastant amb el Tyler més dur.

Arriba a commoure en la peça final, I hope you find your way home, que no és el millor del disc però en què cola la seva mare, gairebé plorosa d’emoció, creant-li el fosc camí: "Fes-la teva, continua brillant".