Caos, migració i lluita de classes

El director de Güeros i Una película de policías realitza amb La cocina el seu film més ambiciós. No només perquè tingui producció nord-americana i a Rooney Mara en el repartiment, sinó pel traçat argumental. Però Alonso Ruizpalacios intenta incloure massa coses en aquesta història ambientada en la cuina d’un gran restaurant novaiorquès, on treballen immigrants procedents de diversos països. El director defineix bé els espais a través de la càmera i l’ús de la música, a dalt (el restaurant, tot elegància) i a baix (la cuina, convertida en un caos oral i visual).

Això li funciona bé, però el film resulta massa estudiat en les seves aparent formes modernes de ruptura: és en blanc i negre, però amb alguna vel·leïtat poètica en color; està filmat en format quadrat, però quan els personatges passen a l’exterior s’amplia al panoràmic; no falta un llarg pla seqüència que descriu la caòtica activitat i la relació entre els personatges a la cuina. Hi ha diverses trames (una cambrera embarassada, el robatori de 800 dòlars) i molts temes: immigració, diferència de classes i cultural, capitalisme ferotge. El Pedro, el protagonista masculí, és deliberadament insuportable i la seva estridència, camuflada de ràbia contra el món, afecta el conjunt.

Notícies relacionades

Les bombes d’amor que continuen fluint

FiraTàrrega exorcitza els fantasmes del carrer i es reinventa

‘La cocina’

Alonso Ruizpalacios (Estrena: 8/11/2024)