Richard Hawley, les emocions van córrer per dins

Richard Hawley, en versió de gairebé mínims, amb la seva guitarra i la del fidel Shez Sheridan, el seu únic còmplice. Un format que ens va privar dels bonics arranjaments neoclàssics que embolcallen les seves cançons i de l’estil més rock, però amb el qual, ahir a la nit a l’Apolo, va lluir carisma com a cantant i va establir un disfrutable diàleg informal amb el públic.

Ens va posar en situació el trio encapçalat pel murcià Al Dual (Alfonso José Martínez), amb una veu poderosa i un lluent del temari rockabilly. Un pòrtic fibrós per a An intimate evening with Richard Hawley, un concert que va desplegar un clima de confidència i calidesa des del moment que As the dawn breaks va trencar el silenci amb aquestes estrofes que parlen de l’alba com a moment procliu a la clarividència. La veu, en el seu punt de fondària i proximitat, i les filigranes de Sheridan, camí d’un dels trofeus més importants, Tonight the streets are ours. Una peça que no és tant un himne romàntic com una invectiva als polítics que demonitzen les protestes de carrer sense molestar-se a saber-ne les raons.

Sí, hi ha capes de politització en el cavallerós cançoner de Hawley, que va acusar els tories d’"haver tirat merda a Europa durant 20 anys" i va deixar clar què pensen Sheridan i ell del Brexit. "Ens sentim europeus". A la seva estimada Sheffield, històrica seu obrera metal·lúrgica, que "no és una ciutat britànica sinó una cosa completament diferent", va assegurar amb sorna, està dedicat el seu últim àlbum, In this city they call you love. Parlem d’una urbs on, diu el títol, diuen amor a qualsevol desconegut amb adorable naturalitat. D’aquí van sortir tres temes, com ara el més àlgid Prism in jeans.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Un missatge a la pantalla havia demanat silenci a la sala "a petició expressa de l’artista". De vegades sembla que vulguem que el públic es comporti com un reguitzell d’ases per després poder-nos fer els ofesos i exclamar "quina vergonya". Doncs que consti la conducta exemplar i la tensió litúrgica en què van ressonar les peces més delicades, com Precious sight, Lady solitude i For your lover give some time, dedicada a la seva dona (amb qui fa 33 anys que viu, va dir).

D’un àlbum de capçalera com Coles corner (2005) només en va rescatar una peça, Just like the rain, i les peticions finals de The ocean van caure en sac foradat. "El problema d’aquesta cançó és que la vaig gravar amb una orquestra de 65 músics", es va disculpar. "Potser la pròxima vegada tornaré amb banda". Hi serem.