‘The End’, un desafinat cant al desastre climàtic

Per realitzar el seu primer llarg documental, The Act of Killing (2012), Joshua Oppenheimer va reclutar diversos individus per fer-los rememorar i recrear els incomptables assassinats que havien comès contra els seus compatriotes, veïns i fins i tot familiars després del cop d’Estat de 1965 a Indonèsia. Tant aquella pel·lícula com la seva seqüela, The Look of Silence (2014), eren retrats demolidors de la impunitat de gent corrent involucrada en actes atroços, i aquest tema també és explorat en el primer llarg de ficció del nord-americà, The End, tot i que de manera molt diferent.

Notícies relacionades

Ana Obregón i el dolor com a coartada

Beth Gibbons i Il Divo, a Les Nits de Barcelona

També presentada ahir a concurs al Festival de Sant Sebastià, la pel·lícula és un musical apocalíptic sobre l’acomodada vida que porta una família absurdament rica dins d’un búnquer, dècades després que les seves pròpies accions hagin acabat amb la resta de la humanitat. De tant en tant aquestes persones, encarnades per actors com Tilda Swinton i Michael Shannon, deixen el que estan fent per començar a cantar i ballar per expressar anhels i desitjos que, per descomptat, mai tenen en compte els milions de morts dels quals són causants o còmplices.

És una premissa prometedora que, això sí, de cap manera justifica els 148 minuts de durada d’una pel·lícula que no es pren la molèstia de desenvolupar les seves pròpies idees. Oppenheimer l’encerta a l’evitar redempcions atropellades i transformacions epifàniques a un grup de personatges addictes a l’autoengany i immunes a l’empatia, però, com a conseqüència sens dubte involuntària de la seva decisió, la narració i el drama de The End es mantenen estancats. Per això, les cançons no es veuen obligades a expressar res que no quedi clar ja a través de la imatge i el diàleg, per la qual cosa resulten del tot supèrflues. ¿Quin sentit té fer un musical que no té just el que fa que els musicals siguin especials.