La bossa nova plora Mendes

La seva adaptació de Mas que nadas, tema de Jorge Ben, va projectar al món, el 1966, una revisió de la música brasilera mundana i cool, en sintonia amb el pop, el jazz i el funk, i més encara, va demostrar que una cançó en portuguès podia ser un èxit internacional. Sonats èxits, els de Sérgio Mendes, un músic que, sense ser compositor, va crear un estil propi a partir de la samba i la bossa nova, i de qui ahir es va interrompre la seva singladura, als 83 anys, després de patir problemes de salut relatius a les vies respiratòries i relacionats amb seqüeles de la covid.

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

Mendes feia dècades que era a Los Angeles, i la seva carrera s’havia desenvolupat majorment als Estats Units, des que, en els seus inicis, el 1962, es va veure formant part de l’elenc de músics (amb Antônio Carlos Jobim i João Gilberto al capdavant) que va presentar la bossa nova als novaiorquesos a l’escenari del Carnegie Hall. Natural de Niterói, localitat situada a la badia on es troba Rio de Janeiro (i on va néixer l’11 de gener de 1941), el seu rumb va cobrar forma al crear la formació Brasil 66, de configuració nova, amb dues veus femenines, Janis Hansen i Lani Hall, dona del trompetista i disquero, creador (amb Jerry Moss) del segell A&M, Herp Alpert. De l’àlbum Sérgio Mendes & Brasil 66 va sortir Mas que nada, així com exuberants acostaments a bossa nova i temes dels Beatles. El seu posterior Fool on the hill i la seva versió de The look of love, de Burt Bacharach, tots dos el 1968, es van afegir a la seva primerenca successió d’èxits.

Mendes es va consolidar com a celebritat, actuant davant els presidents Johnson i Nixon, i en l’Expo d’Osaka (1970). La seva estela va seguir viva les dècades següents, revivint el seu grup de suport amb noms canviants (The New Brasil 77, Brasil 88) i amb un nou hit amb la balada, original de Cynthia Weill i Barry Mann Never gonna let you go (1982). L’àlbum Brasileiro (1992), amb material de Carlinhos Brown, li va donar un Grammy, i Timeless (2006) va difondre el seu Mas que nada entre una nova generació de públic a través de la trobada amb The Black Eyed Peas.