Nicole Kidman eleva amb ‘Babygirl’ el voltatge sexual de la Mostra

Les visites de Nicole Kidman a la Mostra per presentar pel·lícules sobre sexe i luxúries prohibides s’han convertit en costum. El 1999 va presentar aquí Eyes wide shut, obra mestra de Stanley Kubrick plena d’escenes d’orgies que reflectien l’amoralitat dels rics; el 2004 va tornar al festival per promocionar Reencarnación, pel·lícula de Jonathan Glazer tan magnífica com malentesa en la qual encarnava una dona que s’enamora febrilment d’un nen que diu ser una versió reviscuda de l’home la mort del qual la va deixar viuda; i a Babygirl, la pel·lícula que avui ha presentat a concurs al certamen, protagonitza escenes en les quals, per exemple, es masturba amb fruïció extrema mentre consumeix porno a internet o dona plaer a la seva parella sexual gatejant per terra per posar el morro en un platet ple de llet.

"És una història sobre el sexe, el desig, el matrimoni, la veritat, el poder i el consentiment", va opinar ahir l’actriu australiana al festival sobre la pel·lícula. "Està explicada a través de la mirada d’una dona, i segons la meva opinió, això és el que fa que sigui tan única, i el motiu pel qual explicar-la em va resultar tan alliberador".

Idil·li prohibit

Dirigida per l’holandesa Halina Reijn –coneguda principalment gràcies al seu anterior treball, la notable comèdia criminal Muerte, muerte, muerte (2022)–, explica la història d’una directiva d’alt rang en una companyia robòtica que posa en risc tant la seva carrera com el seu marit (Antonio Banderas) i les seves dues filles a l’embarcar-se en un idil·li prohibit amb un becari de la seva empresa. I en el procés, mentre omple el seu propi metratge d’escenes d’alt voltatge sexual, reflexiona sobre qüestions extremadament pertinents al món post MeToo amb eficàcia desigual: d’una banda, resulta absorbent al posar en qüestió aquest postulat defensat d’una banda pel feminisme segons el qual el pilar del capitalisme és una estructura exclusivament patriarcal; de l’altra, posa moltes trampes a l’espectador a fi de defensar que, per arribar al poder, la dona ha de renunciar a la satisfacció del seu desig sexual. En qualsevol cas, és una pel·lícula més procliu a inspirar converses edificants que a generar controvèrsia. Eyes wide shut va ser absurdament qüestionada a Venècia, i Reencarnación fins i tot va rebre ferotges esbroncades. Babygirl, però, potser fins i tot s’emporta algun premi.

El primer treball que el mexicà Alfonso Cuarón presenta després de guanyar el Lleó d’Or en aquest festival gràcies a Roma (2018) –sis anys després, ni més ni menys– també inclou fogoses escenes de sexe tot i que, això sí, no les utilitza per avivar debats connectats amb el zeitgeist sinó, principalment, per exhibir amb desesperació el seu propi atreviment.

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

Minisèrie de set episodis produïda per Apple TV, Observada està protagonitzada per Cate Blanchett a la pell d’una aclamada documentalista que veu com la seva carrera i la seva vida familiar junt amb el seu adinerat marit i el seu problemàtic fill trontollen després de la publicació d’un llibre en el qual es revela un terrible secret sobre el seu passat; pel que sembla un avi viudo vol venjar-se d’ella, i no arriba a saber-se gaire bé per què. I al llarg de les seves sis hores llargues de metratge aquesta adaptació de la novel·la homònima de Renée Knight mira de convèncer-nos de fins a quin punt els mecanismes de narrar els fets es poden convertir en una arma per manipular i allunyar-nos de la veritat, i mentrestant no dubta a parar-nos tota mena de trampes a fi de sotmetre’ns precisament a aquest tipus de manipulació.

El relat de Cuarón avança alternant dues línies temporals: en una es recreen els esdeveniments narrats al llibre que la protagonista rep, i en l’altra es contemplen els estralls que causen en el temps present. La seva omnipresència és bona part del que explica la infal·lible capacitat somnífera d’una ficció amb un format actual que la condemna a la categoria de fiasco. "Jo no sé dirigir televisió", va confessar Cuarón al presentar Observada a Venècia. "I a hores d’ara de la meva vida crec que és massa tard aprendre a fer-ho". Doncs això.