Nicolás Giacobone: "Les obres haurien d’existir i cadascú pot triar si les llegeix o no"
L’escriptor argentí és autor de guions cinematogràfics i col·laborador assidu del director Alejandro González Iñárritu, amb qui va guanyar l’Oscar pel guió de ‘Birdman’. Ara acaba de publicar el seu últim llibre, ‘Los impotentes’ (Seix Barral), en què posa en el punt de mira les relacions humanes, la supervivència davant la impotència i la cultura de la cancel·lació.
«Els grisos de la novel·la són el més interessant. Res està dins d’una etiqueta simple»
«Moltes vegades ens defineixen més les nostres limitacions que els nostres talents»
¿Per què decideix embarcar-se en aquest projecte?
El descobriment de la literatura per a mi es produeix oració a oració, no és una cosa que es planegi. Vaig començar amb el primer capítol d’aquest personatge, anomenat Pan, que s’està escapant d’alguna cosa, mirant d’anul·lar el passat a partir d’un pla bastant absurd. Evidentment, el tema de la novel·la, parlant de la cancel·lació i d’altres temes, és una cosa que està en l’ambient des de fa un temps, el tenia ja en algun lloc i al final es va acabar plasmant. A partir d’això va aparèixer Emilia, la relació dels dos personatges, i vaig començar a entendre una mica que seria un llibre difícil d’escriure.
Esmenta la cancel·lació, que s’accelera a les xarxes socials. ¿Creu que pot anar en augment o es podrà controlar d’alguna manera?
És una bona pregunta. La veritat és que no ho sé. Crec que continua passant perquè les xarxes socials ja són una realitat en la qual hi ha l’ésser humà. El que no sé és quant durarà, ni si arribarà un moment en què el sistema judicial pugui funcionar amb la rapidesa necessària com per poder atendre aquestes acusacions i posar-se per davant de la reacció de la gent.
¿Per què decideix iniciar un projecte tocant temes que poden ser cancel·lables i fins i tot incòmodes per al lector?
Em va semblar interessant quan vaig entendre quin era el vincle entre Emilia i Pan, i que tenien una relació d’abús sense reduir-ho a un acte puntual. L’abús es produeix al llarg d’un temps i amb un nivell de consciència que no és fàcil de clarificar. Els grisos de la novel·la és el que em semblava més interessant, res està posat dins d’una etiqueta clàssica o simple.
¿Li fa por la cancel·lació?
Diria que no. Un es coneix i sap com és. El que amaga alguna cosa deu tenir més por, el que no en deu tenir menys... Cal ser clars: els éssers humans som complexos, i com que tenim un munt de virtuts també tenim un munt de defectes. Però sí, hi ha un risc de viure en un món on la paraula d’algú és sentència.
¿Pot separar-se l’obra del seu autor?
Sempre he pensat que sí. L’obra és l’obra. En principi si un és condemnat per un crim a la presó, allà escriu una obra i hi ha algú que la vulgui publicar o algú que la vulgui llegir, aquesta obra existirà. Crec que en les últimes dècades els autors s’han tornat l’obra. Avui dia un llegeix autors i la separació es torna més complexa de definir. Crec que, idealment, les obres haurien d’existir i cadascú pot triar lliurement si vol llegir-les o no.
Hi ha un auge de llibres que tracten aquesta temàtica. ¿La seva obra vol sumar-se al moviment, o és una cosa que ha creat perquè la sent com una necessitat d’escriptor?
L’obra és l’obra perquè així va sorgir, i així com toca aquest tema, en toca molts d’altres que són més humans i universals, com la relació familiar, de parella o la impotència com aquesta idea de definir-nos pel que no tenim. Crec que hi ha una glorificació del que tenim per mostrar, i els éssers humans estem, en gran manera, mancats. Moltes vegades ens defineixen més les nostres limitacions que els nostres talents. També em semblava interessant entendre la relació autor-obra però no des de la cancel·lació, sinó des del valor de l’autor a partir de com es perceben les obres al món.
A l’hora d’escriure, ¿és capaç de separar-se de la faceta de guionista? ¿O l’escriptor i el guionista van sempre junts?
Estan completament separades i em sembla bé que així sigui, perquè són realment disciplines molt diferents, per més que totes dues es tractin de teclejar paraules en un ordinador. Són molt diferents perquè el cine és un art molt complex i que es produeix en col·laboració, es genera a través de les relacions amb l’equip. La literatura el que té de bonic és que és un mateix amb tot el temps del món i no necessites res més que un quadern i un bolígraf.
¿N’hi ha alguna que li agradi més que l’altra?
La literatura per a mi sempre ha sigut el primer. Llegir és el que més m’agrada des que tinc memòria, així que crec que sempre que tingui l’oportunitat de fer alguna cosa, perquè tingui ganes de fer-ho, serà literatura.
Notícies relacionadesDeu anys després de l’Oscar que va aconseguir amb Birdman, ¿existeix alguna possibilitat de guionitzar Los impotentes i que pugui arribar a la gran pantalla?
Sí, crec que de les meves tres novel·les és la que més puc imaginar com a pel·lícula. Tinc la sort que sempre m’estan proposant coses i la part bona que té és que això es torna feina. Proposar-ho i moure-ho jo és molta feina, així que prefereixo deixar-lo per quan em truquin [riu].
- Carme Coma: "He sentit por, vergonya i fàstic durant aquests cinc anys"
- Les emocions i la parella La moda de ligar en el 'super' abre un debate sobre cómo iniciar una relación sentimental
- EL LÍMIT SALARIAL DE PRIMERA DIVISIÓ El Barça millora, però no n’hi ha prou
- Desastre forestal Dos incendis al Priorat confinen Porrera i amenacen el Montsant
- ESPAI Isaacman: "Des d’aquí la Terra es veu com un món perfecte"
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Festa Major Arriben les festes de Santa Tecla a Tarragona: Què no et pots perdre?
- Educació Quasi la meitat d'alumnes d'FP sense plaça no tenen els requisits
- Tema de diumenge ¿Com està el cotxe elèctric?
- Monarquia ¿Per què no?