Una excèntrica curiositat

A diferència d’altres pel·lícules de Luc Besson Dogman és incatalogable. Canvia de direcció, tracta tons i gèneres diversos. No és predictible. El seu protagonista és únic. El guió pot ser un cúmul de despropòsits i exageracions, però funciona: la història d’un jove maltractat des de petit que va viure anys en una gàbia de gossos, ara els seus companys inseparables. Sembla la reedició de L’infant salvatge, tot i que amb gossos en comptes de llops.

Però Besson, a través del camaleònic Caleb Landry Jones, crea un personatge encara més singular. Jones no té terme mitjà: o contingut o histriònic. "Et disfresses, és el que fas quan no saps qui ets", li diu a la psiquiatra que el tracta després de ser detingut. El tema del travestisme apareix a poc a poc, com en una realitat paral·lela dins del relat. "Els gossos tenen totes les virtuts de les persones sense els seus vicis", li deixa anar en una altra conversa. I més: de nen va ser salvat pel maquillatge i el verb (William Shakespeare). Ell no es queixa malgrat anar en cadira de rodes i aixecar-se de tant en tant amb l’ajuda d’aparells ortopèdics. Triomfa en un local de transformisme imitant Marlene Dietrich i Édith Piaf. Els gossos l’estimen com els pingüins al malvat de Batman. Personatge curiós, film excèntric, proposta notable.

Notícies relacionades

El ‘boom’ cosmètic coreà

Els Emmy coronen ‘Adolescencia’ i ‘The Studio’ com a millors sèries

‘Dogman’

 Luc Besson (Estrena: 2/8/2024)