¿Bhutan necessita Occident?

S i la primera pel·lícula de Bhutan a viatjar pel món va ser Lunana: Un iac a l’escola (2019), opera prima de Pawo Choyning Dorji, la segona a fer-ho també és la segona del director, i la primera que el país produeix en cinc anys. Se situa al 2006, durant la transició bhutanesa de la monarquia a la democràcia, per contemplar com un poble remot s’enfronta als canvis que el procés porta –l’arribada de la televisió, d’internet, dels mòbils, dels processos electorals– i reflectir com l’avarícia, la gelosia i les rivalitats que se’n deriven pertorben la convivència igual que les creixents antenes espatllen el paisatge.

Dorji s’apropia amb astúcia dels arquetips del western per fer sàtira sobre l’intervencionisme dels EUA i la seva obsessió amb les armes de foc; si això és el que la democràcia ha aportat a Occident, es pregunta, ¿per a què és necessària a Bhutan? En qualsevol cas, malgrat la bona mà que exhibeix amb la ironia, El monje y el rifle prefereix ser amable que treure les urpes, i passejar-se amb parsimònia entre personatges i fils argumentals sense aprofundir en uns o altres per, no sense cert cinisme, servir com a mostrari dels costums i la bellesa natural bhutanesos per al tipus d’espectadors occidentals incapaços d’entendre per què algú hauria de qüestionar-se els beneficis de tenir dret a vot.

Notícies relacionades

El teatre del futur mira al passat

‘Los domingos’ i ‘Anatomía de un instante’, triomfen en els Premis Forqué

‘El monje y el rifle’

Pawo Choyning Dorji (Estrena: 2/8/2024)