Idil·li a la llum de la Lluna i de la NASA

E l títol no és gaire original –Clint Eastwood ja va utilitzar l’estàndard Fly me to the Moon a la banda sonora de Space cowboys–, però resumeix bé els dos pols d’aquesta pel·lícula: la carrera espacial i un idil·li complicat. D’un costat recupera el vessant de la comèdia romàntica de finals dels 50, la sex comedy, però amb Scarlett Johansson en un paper més proactiu que el de Doris Day, i Channing Tatum en un de més reactiu que el de Rock Hudson. I d’altra banda parla dels preparatius del programa Apolo 11 de la NASA, fabula una vegada més amb la idea que l’allunatge que van presenciar milions de persones per televisió va ser un engany recreat en un plató, i encara amb certa franquesa la finalitat real d’aquelles expedicions lunars: demostrar que els nord-americans podien fer-ho abans que els soviètics perquè la Lluna no fos comunista.

Quan s’inclina per la comèdia romàntica pura i dura, la pel·lícula funciona millor perquè, entre altres coses, Johansson té look d’aquella època, 1969, i encant per a aquest tipus d’humor. La part, entre còmica i dramàtica, de l’Apolo 11 és farragosa, i al joc final entre realitat i representació se li podria haver tret més profit.