La tragicomèdia estival de Dani de la Orden

L’estiu ha generat no poques pel·lícules centrades tant en els plaers de l’estiu i els descobriments que en aquesta època es donen, com en els conflictes i enfrontaments familiars. Sembla ser una temporada de l’any molt apreciada pel director barceloní Dani de la Orden, que va debutar en format llarg el 2013 amb Barcelona, nit d’estiu –tot i que a continuació en va fer el revers climàtic i atmosfèric, Barcelona, nit d’hivern– i després ha dirigit films com El mejor verano de mi vida.

El seu últim treball, Casa en flames, incideix en la mateixa línia, però, sent una comèdia, trasllueix un pòsit més amarg. És una altra història de família complexa que es reuneix durant uns dies a la casa de Cadaqués que la mare té la intenció de vendre. La interpreta Emma Vilarasau, en un personatge d’aparença sòlida, tot i que sempre a punt d’enfonsar-se.

Més ‘pija’ que de l’alta burgesia

Alberto San Juan –protagonista d’una anterior cinta de De la Orden, El test–, dona vida a l’exmarit. Enric Auquer i María Rodríguez Soto són els seus fills. Macarena García és la nòvia del fill, a poc a poc superada pels esdeveniments, i José Pérez-Ocaña, el marit de la filla. I irromp amb força una psicòloga, actual parella de l’exmarit, encarnada per Clara Segura. Pel·lícula coral, però de pocs personatges, i un espai inalterable, bonic i a poc a poc asfixiant. Una casa en flames en el sentit anímic i físic de la paraula.

Abans de començar el viatge, la protagonista visita la seva mare, que viu al carrer de Muntaner de Barcelona. Després se’n van tots a Cadaqués. "En qualsevol comèdia romàntica els personatges són sempre de classe acomodada", explica De la Orden, "sempre estan desvinculats dels problemes de diners i salut". Tot i així, el film radiografia una classe social i una tipologia perfectament reconeixible, "més pija que de l’alta burgesia", segons el director.

Com tantes altres coses en els últims anys, Casa en flames neix durant el confinament per la pandèmia. De la Orden es va posar en contacte amb el guionista Eduard Sola (Black is beltza, La virgen roja): "Volia fer una mena de Petites mentides sense importància, un film feel good, però amb mala llet". El referent d’aquesta agra comèdia francesa de Gillaume Canet, interpretada per Marion Cotillard, François Cluzet, Benoît Magimel i Jean Dujardin, sobre la reunió d’un grup d’amics al començar l’estiu, n’és un bon referent.

L’eix central del relat segons el director gira al voltant "de les mares a qui, de sobte, els treuen tot el que han tingut". Però sent el de Vilarasau el personatge vinculador, per al qual la hipotètica venda de la casa és una manera de reunir-se amb aquells i aquelles a qui estima, la resta assumeix una gradual importància.

Una mirada pura

La primera escena que va concebre De la Orden és la del fill i la seva nòvia tirant-se en paracaigudes. La nòvia, encarnada per Macarena García, resulta fonamental: "Ella representa una mirada pura, està fent el paper de l’espectador". Ho contempla tot, sorpresa, i pren les seves pròpies decisions, algunes fonamentals per a les espirals tragicòmiques que assumeix la pel·lícula.

"Creia que havia de ser una història amb un costat molt amable, però que a poc a poc es feia més cruel", comenta el director. "Començo amb un clímax molt fort i després la crueltat familiar es torna molt circular. La mare desitja tornar a ser necessària i acaba sent maquiavèl·lica, però des de la tristesa, no la malícia. Crec que la història genera més preguntes que respostes sobre unes situacions i personatges que són incapaços de gestionar les emocions".

Un repartiment ràpid

Notícies relacionades

La Granja Vendrell reneix aliena a les modes

Art, ignorància i protesta

De la Orden, que està pendent d’un projecte de sitcom per a TV3, va elaborar el repartiment de manera molt ràpida. "Vam provar diverses actrius per a la mare, però l’Emma la teníem bastant clara. Volíem també Auquer. La Macarena em va sorprendre de seguida, perquè té la innocència i el caràcter ideals per al seu personatge. María Rodríguez Soto m’havia agradat molt a l’obra L’illa deserta".

L’últim a incorporar-se al repartiment va ser Alberto San Juan, el personatge del qual és de vegades tan desconcertant i estrany en el ja per si mateix estrany ecosistema familiar que presenta el film. De la Orden explica que "hi va entrar en l’últim moment a causa de problemes logístics amb l’actor escollit inicialment. Va haver de llegir-se el guió en un dia i començar els preparatius una setmana abans del rodatge. Però li anava bé, perquè el pare no està tan connectat amb la família. L’Alberto té un sentit de l’humor que ha funcionat plenament".