La tristesa i fragilitat més sublims

Beth Gibbons és coneguda, sobretot, com a cantant dels llegendaris Portishead, grup emblemàtic del trip hop que va sobreviure a l’ocàs d’aquest so gràcies a la seva autoexigència i potser, sobretot, a aquesta veu contralta insuperable, tan feridora gairebé sempre, tan versàtil en realitat.

Però dijous a la nit no venia a cantar-nos l’encara ubiqua Glory box, sinó a presentar el repertori del seu primer disc firmat enterament en solitari: Lives outgrown, una reflexió sobre temes de ruptura, menopausa i mortalitat en clau de pop de cambra. Allò no seria la festa del segle, i era fàcil preguntar-se si un escenari a l’aire lliure a prop de la mitjanit era el paisatge ideal.

El soroll de fons, els ritmes aliens, s’acabaven dissolent davant la delicadesa implacable, no exempta de perill i estranyesa, de Gibbons i una rica formació que incloïa guitarres, cordes o instruments de vent fusta i vent metall. Ella mateixa convidava a la concentració des del seu emblemàtic posat sobre l’escenari: ulls tancats, espatlles encongides, mans ben agafades al micro. Una arrencada ben inquietant amb Tell me who you are today, creixement de la subtrama rítmica amb Burden of life i aromes de clàssic instantani amb Floating on a moment o, com a colofó definitiu, Reaching out, cançó que sona a encreuament de les diverses èpoques creatives de Portishead.

A més de reivindicar el seu disc amb Rustin Man (a través de Mysteries i Tom The Model), Gibbons va ser generosa amb els seus més antics fans i va recuperar, una mica per sorpresa, l’himne de Portishead, Roads, aquí sense beats rotunds, però amb l’expressivitat vocal que atorguen dècades d’experiència no només musical, sinó vital. El soroll i el temps es van aturar per uns sublims minuts.

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

Beth Gibbons

Escenari Cupra (30/5/2024)