Jonás Trueba triomfa amb la comèdia romàntica ‘Volveréis’

El pas pel Festival de Cannes de Volveréis, el vuitè llargmetratge de Jonás Trueba, ha resultat ser un triomf encara més gran del que la càlida acollida de la crítica va permetre suggerir a principis d’aquesta setmana. El nou del director madrileny, magnífica comèdia romàntica –definir-la com a antiromàntica potser seria més adequat– sobre una parella (Vito Sanz i Itsaso Arana) que decideix celebrar la seva ruptura organitzant una festa, va guanyar ahir el premi Europa Cinemas Label a la millor pel·lícula europea de la secció paral·lela del certamen coneguda com a Quinzena de Cineastes.

Es tracta d’un guardó no vinculat al festival –de fet, la Quinzena és una secció no competitiva– i atorgat per un jurat compost per quatre membres d’Europa Cinemas, una organització independent d’exhibidors. El cine espanyol sembla que ja ha agafat el truc al premi: l’any passat va anar a parar a Creatura, de la barcelonina Elena Martín. Pel que fa a la secció oficial del certamen, ahir la gran protagonista va ser l’actriu Adèle Exarchopoulos, que no és ni més ni menys que història viva del Festival de Cannes. Va començar a ser-ho el 2013, quan un jurat encapçalat per Steven Spielberg va atorgar la Palma d’Or no només al director de La vida d’Adèle, Abdellatif Kechiche, sinó també a les dues actrius protagonistes, Léa Seydoux i Adèle Exarchopoulos. El guardó mai abans havia servit per premiar treballs actorals i tampoc s’ha fet després. Des d’aleshores, Exarchopoulos ha presentat diverses pel·lícules més a concurs en el certamen, però fins ara no havia tornat a competir-hi a bord d’una de la qual fos cap de cartell. I, de fet, la seva interpretació en L’amour ouf és de les poques coses que són irrebatible en una pel·lícula candidata al palmarès aquest any, malgrat ser qüestionable per diversos motius.

D’entrada, L’amour ouf ha sigut dissenyada com una versió francesa d’un blockbuster, per tant, el premi que busca no està en el temple de la cinefília, sinó en els multicines: explica la història d’un noi macarra i una nena bona que s’enamoren perdudament i que segueixen completament enamorats al llarg de les dècades malgrat que entre ells s’interposen un crim, una llarga estada a la presó, un altre nòvio, molta set de venjança i els capricis del destí; és a dir, una més de tantes històries d’amors impossibles.

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

Trampes argumentals

I el problema és que, en el seu intent de sorprendre’ns fent-la passar per alguna cosa més que això –més original, més important, més complexa– , el director Gilles Lellouche omple el metratge de trampes argumentals, filigranes visuals, escenes en les quals els personatges corren davant una posta de sol, coreografies de ball i incomptables moments d’excés cursi i exhibicionisme hortera. Té un afany tan constant a proporcionar-nos estímuls arriba que resulta inevitable sentir que Lellouche ens està prenent o bé per nens amb dèficit d’atenció –tot el nostre respecte al públic infantil– o bé per tontos.