La música de Barcelona

El model de música en directe a la ciutat de Barcelona té unes determinades particularitats que el fan atraient per a uns, inaccessible per a d’altres i hostil per a uns altres. D’una banda, ha creat un calendari de festivals musicals integrats al teixit urbà: a diferència d’altres capitals, no els ha centrifugat a descampats perifèrics, però tampoc disposa de grans parcs urbans, de manera que ha trobat col·locació en espais prou amplis i oberts (Fòrum, Poble Espanyol, Fira) però que no deixen de generar friccions amb àrees residencials. Això respecte als grans festivals orientats en gran part a públic jove i internacional. Però hi ha una altra cara micro per contemplar: en una ciutat densa i amb un parc de vivendes en molts casos envellit, la convivència de les petites sales de música en viu, i de la música al carrer, amb el descans dels veïns tampoc es deslliura de ser conflictiva.

El primer dilema afecta un model de festivals que té els seus crítics, i que en molts aspectes està en crisi davant la potència de les grans gires i a l’empitjorament de l’experiència de l’assistent en els casos en què no s’ha posat fre a la massificació. Però que facilita la presència contínua de propostes de primer nivell a la ciutat i atrau un turisme de valor afegit. Quan s’argumenta que el turisme de sol i platja o el de comiat de solter ha de tenir alternatives de qualitat, amb poder adquisitiu i motivació cultural, no podem tot seguit rebutjar una de les formes que pren: el turisme musical. La dificultat de fer compatibles les petites sales amb el descans dels veïns té una altra conseqüència diferent: una limitació seriosa a la creativitat local i a la recepció d’ofertes de tipus alternatiu.

És evident que hi ha un debat sobre l’ús sonor de l’espai urbà. I en aquesta confrontació entre interessos és necessari trobar vies de conciliació. Barcelona és, en primer lloc, una ciutat. I a més, mediterrània. I tot això significa riquesa, creativitat i convivència. Convivència que passa pel respecte mutu. Per respectar el dret al descans (una cosa encara més evident quan cada vegada està més assumit que la contaminació sonora afecta la salut i no és una característica intrínseca i inevitable de la vida urbana), però també assumir que la ciutat és viva, amb activitats, interessos i col·lectius que van més enllà de les nostres preferències i gustos. Una visió individualista de la vida urbana en la qual podem viure aïllats al nostre domicili sense res que ens pertorbi pot ser possible en un model urbà similar al dels suburbis nord-americans, o en un entorn rural. El fonamentalisme del silenci, o del veto per sistema a qualsevol comportament que ens incomodi, tampoc es pot considerar com un model de convivència. Hi ha uns límits, per descomptat, marcats per normatives diverses, que han de protegir la salut i el descans i que s’han de respectar. I també alternatives (com la que es proposa impulsar el Circuït de Catalunya) i mesures de control d’afluències, horaris i aïllament o sonor que poden buscar un punt de trobada entre interessos contraposats. Però desterrar qualsevol manifestació musical que no es desenvolupi dins d’una sala tancada i aïllada és un cop contra el model de ciutat oberta que ha de caracteritzar Barcelona.