Far del rock alternatiu

El festival Primavera Sound se celebrarà entre els pròxims 29 de maig i 2 de juny, però aquest any estarà de dol. Ha mort Steve Albini, que al capdavant del grup Shellac ha sigut presència més que recurrent al llarg de la història del festival barceloní. Les seves actuacions són memòria viva del Primavera Sound. La banda de noise, rock i post-harcore fundada el 1992 amb el bateria Todd Trainer i el baixista Bob Weston queda irremeiablement òrfena. Mai un trio musical havia sigut tan orgànic. Sense una de les seves peces, i més sent Albini qui falta, el grup ja no té cap sentit.

Albini tenia 61 anys. Va morir aquesta setmana d’un atac de cor a l’Electrical Audio, el seu estudi de gravació a Chicago. Així ho van confirmar els tècnics de l’estudi. La pèrdua per al rock alternatiu nord-americà és irreparable.

Perquè a més dels seus discos amb Shellac, vitaminats, esquerps i crus com les seves actuacions, molt espaiats en el temps –només mitja desena des del 1994, editats preferentment en vinil–, d’un parell o tres de gravats en col·laboració i de la seva participació en una banda poc coneguda (Rapeman) i en una altra de més important (Big Black, grup punk de la primera meitat dels 80), el que defineix la fonamental carrera d’Albini és el seu treball com a productor i enginyer de so.

El moment i lloc adequats

Va ser en el moment oportú al lloc adequat. O simplement va fer possible que aquell moment passés i hi va contribuir des de l’ombra, com han fet tants altres productors al llarg de la història de la música, creant conceptes i recomanant tipus de so.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

Format en el punk, o en els residus del punk (les seves bandes preferides eren Ramones, Stooges, The Wire, Suicide, The Birthday Party, PiL i The Fall), i crític musical durant anys en diverses revistes alternatives, Albini va contribuir al so del grunge al produir el segon àlbum de Pixies Surfer Rosa (1988), i el tercer i últim de Nirvana, In utero (1993). Va estar també darrere del segon de PJ Harvey, l’agressiu Rid of em (1993). Elaborar un so cru, directe, sense ornaments, va ser una de les premisses del seu treball com a productor, tot i que també va contribuir en les mescles d’algunes de les cançons de Mogwai, autèntiques muralles de so. El 2007 va produir The wirdness dels Stooges d’Iggy Pop, amb la qual cosa va fer realitat el somni de gravar una de les seves bandes més admirades.

En el cas de Nirvana, hi va col·laborar al final. En els altres, hi va deixar de col·laborar quan els músics van agafar altres camins o van aspirar a audiències més grans. Ell preferia definir-se com un enginyer de so, algú que soluciona problemes al servei del grup o solista amb qui treballa. En alguns discos apareix acreditat d’aquesta manera tot i que fes igualment les tasques habituals d’un productor. D’una manera o altra, el rock independent i alternatiu nord-americà, el grunge i altres estils, sempre lluny de les grans discogràfiques, han contret un enorme deute amb ell. Sense Albini i sense Shellac, el Primavera Sound serà diferent.