Sydney Sweeney, reina del terror religiós

É s curiosa la coincidència en el temps de La primera profecía (2024) i Immaculate (2024), dues mostres de terror religiós amb punts de partida, premisses i temes semblants. Tot i així, són –o almenys ho sembla– pel·lícules amb intencions diferents. La primera, d’Arkasha Stevenson, és més ambiciosa, tant a nivell cinematogràfic com en la seva exploració dels temes (i que comparteix amb Immaculate, com el cos, la idea de complot, el fanatisme i la ciència). Formalment més discreta que La primera profecía, cosa que no vol dir que estigui mal rodada (no ho està), la pel·lícula de Michael Mohan sembla anteposar el gaudi (macabre) a l’ambició. I està bé. Les dues opcions són igual d’estimulants.

Més a prop de la nusploitation que la de Stevenson, Immaculate potser no està a l’altura de la seva promoció, no és el festival que promet ser. Li sobra previsibilitat i li falten escenes memorables, però ofereix tres coses per les quals val la pena resar per ella: l’evidència que Mohan disfruta amb les eines del cine de terror, l’extraordinària interpretació de Sydney Sweeney (tant de bo moltes pel·lícules de terror protagonitzades per ella) i un final magnífic. Allà on falla el 80% del cine de terror recent (el desenllaç) Immaculate deixa el cos del revés.