Del tel·lúric al sublim

Alice Rohrwacher s’ha erigit en mestra del que podríem anomenar neorealisme màgic italià. El seu cine retrata vides marginals i desfavorides però ho fa agafant préstecs del folklore i les llegendes, el fantàstic i l’herència fílmica del seu país, i mentrestant desborda d’afecte per la terra i el patrimoni alhora que, això sí, lamenta el pes paralitzant tant de la tradició com de l’explotació natural, cultural i humana que li dona suport.

Ambientat a la Toscana a principis dels 80, el seu quart llargmetratge és un conte sobre lladres d’antiguitats i amors perduts, i sobre un jove que ha de descobrir el sentit de la seva vida i potser recalibrar la seva brúixola moral. És una obra que dialoga amb el món dels morts i alhora transmet una extraordinària vitalitat, a través de vibrants escenes que capturen desori coral, tal com ho feien el cine de Fellini i el de Pasolini; una pel·lícula més interessada a amarar-nos d’atmosfera que en tasques argumentals però que, tot i així, exhibeix llampecs d’energia narrativa pròpia d’una aventura criminal en el seu avançament cap a una resolució que, d’alguna manera, se les arregla per omplir-nos tant d’eufòria com de melancolia. Això sí que és màgia.