CRÍTICA

La modernitat de Pasolini

pablo meléndez-haddad

La mirada crítica de Pier Paolo Pasolini marca la seva producció literària, teatral i cinematogràfica. La seva intenció sempre ha sigut remoure el lector o l’espectador amb els seus personatges al límit i a Orgia, obra teatral estrenada el 1968 a Torí, traspassa aquesta frontera en una tragèdia que porta els seus intèrprets per un arc dramàtic sorprenent, a una caiguda a l’abisme que es pot extrapolar fàcilment a la deshumanitzada societat actual. Per Pasolini no hi ha esperança, i això queda clar en la relació de la parella que protagonitza aquest retrat descarnat, en el qual la violència es confon amb el plaer, en el qual la recerca de poder, amb el sexe com a excusa, es converteix en pudents actituds repressives cap al que ésdiferent.

L’Orgia del poeta, dramaturg i director italià va fascinar el compositor Hèctor Parra, que va portar el seu entusiasme a un director d’escena expert en retrats contemporanis, Calixto Bieito, després d’haver col·laborat junts a Wilde (2015) i Les bienveillantes (2019). El regista burgalès va adaptar el text original per transformar-lo en el llibret d’aquesta òpera en un pròleg i sis episodis encarregada –i estrenada el juny de l’any passat– pel Teatro Arriaga de Bilbao en col·laboració amb el Liceu i el Festival Perelada.

La música no sorprèn; en aquesta segona òpera de Parra vista al Gran Teatre, després del seu experimental Hypermusic Prologue (2009) i ja amb set títols a la seva butxaca, el seu àmbit sonor aquí explora en la tímbrica i no en l’electrònica; en la seva Orgia cert lirisme pugna per aparèixer en el cant, tan necessari per expressar el text. El llenguatge es mou en un espectre que va des de sinuosos ambients atmosfèrics fins a solucions gairebé violentes, i treu bon profit d’una plantilla molt efectiva dirigida amb precisió per Pierre Bleuse, que a l’Arriaga va comptar amb l’Ensemble Intercontemporain de París –tan lligat a la carrera del compositor i que Bleuse dirigeix des de l’any passat– i que a Barcelona ha sigut reemplaçat per 25 eficaços professors de la Simfònica liceista.

Tres personatges donen vida a una trama que els mostra posseïdors d’una màscara social que amaga, en la intimitat de la parella protagonista, una relació cruel. Tot això està recreat a la perfecció per Bieito –que firma, a més de la direcció d’escena, l’escenografia i el vestuari–, com si observés els protagonistes per un espiell, pintats en la seva decadència per la genial il·luminació de Michael Bauer i movent-se amb un realisme que acosta l’acció al pati de butaques.

El tractament de les veus accentua la línia expressiva, i va ser esplèndidament defensada per la soprano lituana Ausrine Stundyte, sobrada de talent i en una entrega pròpia d’un animal escènic. El baríton Christian Miedl va aportar prou contrapunt, tot i que amb escassa projecció en l’agut i un italià d’accent anglosaxó. Va completar el cast, l’esplèndida i virtuosa Jone Martínez, molt adequada per al paper. Hi va haver poques desercions i al final l’autor va ser victorejat.

‘Orgia’

Notícies relacionades

Hèctor Parra / Calixto Bieito

Gran Teatre del Liceu (11/4/2024)

Temes:

Bilbao Liceu Teatre

Inicia sessió 0 Comentaris

¿Per què Bob Esponja et fa feliç?

Teoria i sàtira de l’amistat