El poder dels superfans

La conversa entorn dels superfans, com comunitats regides per una passió compartida, se sustenta en xifres que situen aquí una mitjana de despesa molt superior a la mitjana. Segons els estudis de la consultora Luminate i de la plataforma Spotify, es tracta d’un 2% dels oients mensuals d’un artista que acaparen gairebé el 20% de les escoltes, gasten un 68% més en música que la majoria dels fans (a seques), un 126% més en marxandatge i un 76% més en discos físics. La fam dels superfans apunta tant al vinil de color rosa en edició limitada com a l’entrada de concert (prèmium si s’intervé), la línia de perfum de l’estrella del moment o l’accés exclusiu a cançons, vídeos o maquetes en l’entorn digital.

La pulsió del superfan no és una cosa nova, però sí que ho són les eines que s’estan desenvolupant per lligar-lo curt. Ja fa una dècada que es va començar a parlar de les plataformes D2C o D2F (direct to consumer o direct to fan), recorda David Loscos, director de la barcelonina IMB International Music Business School. Va sorgir ja llavors una iniciativa, Topspin, que no va prosperar. "La idea era que aquest superfan es convertís en troncal en el finançament dels projectes de l’artista", explica, "però era massa aviat i no es va entendre".

Spotify for Artists, Amazon Music for Artists i Apple (en aliança amb Shazam) estan en la direcció de subministrar als creadors les mètriques sobre el seu fandom. I de cara al superfan, la plataforma més important és Weverse, llançada pel gegant coreà del factor entertainment Hybe i que ara està associada a la major Universal (que, al seu torn, ha implantat a Alemanya el seu propi servei d’exploració d’aquest entorn fan, YOUniverse). A Weverse, el seguidor de les bandes de pop coreà, el k-pop, es pot subscriure per accedir a tota classe de llaminadures exclusives.

Grans i petits

Al cap i a la fi, els coreans són "els grans promotors" d’aquesta tendència, si bé Loscos adverteix que, en matèria d’objectes físics, "la devoció del mercat asiàtic no és comparable a la que es practica a Europa o Amèrica". Afegeix que "pensar a curt termini i a intentar buidar les butxaques del superfan pot generar problemes". Ho va verbalitzar fa uns dies Billie Eilish quan va criticar els artistes "que treuen 40 versions diferents d’un vinil". Ja fa un parell d’anys, els fans de Blackpink van encunyar l’eslògan No music, no money i van exigir al girl group coreà que fes el favor de publicar un disc amb cançons d’estrena en lloc d’endossar-los enèsimes línies de cosmètics, dessuadores, motxilles, tasses, coixins, clauers i llums de leds amb forma de cor.

Però aquest és un camp obert a la innovació i on afloren projectes que busquen el seu propi camí. Un creador musical, James Blake, ha creat Vault, plataforma que ofereix accés a material singular, per subscripció, per als molt cafeters. A Barcelona, una iniciativa fresca és Guzzu, start-up ideada per a l’entorn digital perquè "l’artista, ja sigui gran o petit, pugui monetitzar la seva comunitat", explica el seu cofundador Arnau Sabaté, emprenedor amb llarga experiència.

Davant la percepció que això va d’artistes molt comercials, Sabaté obre l’enquadrament a creadors independents que puguin disposar d’una base de fans potser petita però activa i que "puguin així accedir a uns ingressos decents". Com a plataforma D2F, Guzzu se salta els intermediaris "perquè els artistes tinguin retribucions directes", monetitzant la relació amb els seguidors en matèria de "distribució de royalties, clubs de fans, gamificació, accés a privilegis, prioritat o comunicació directa", a través d’un marxandatge digital que inclou actius com cançons, vídeos i avatars.

També els festivals són atents al superfan, ja sigui del divo pop o del grup de culte. Si fitxen una estrella amb aquest perfil de seguidors "sempre hi ha el risc que segresti l’atenció", però subministrarà aquestes imatges de "públic esperant que obrin les portes per córrer a primera fila i esperar vuit hores fins que surti", explica Joan Pons, director de comunicació del Primavera Sound, a propòsit de Rosalía o Depeche Mode. El festival porta ara Lana del Rey, figura de fandom sòlid. "És l’artista que més ens reclamaven els fans del Primavera, els fans dels festivals, però compte amb els de Mitski, que maten si fa falta", fa notar. En un altre ordre de coses, una tèrbola banda shoegazer dels 90, Slowdive, ha capitalitzat inesperades atencions, així com també Dreamcatcher, grup (coreà, de nou) que "va monopolitzar les mencions al festival en la Xarxa".

Totes les edats i gèneres

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Hi ha, en efecte, superfans de totes les edats i els gèneres. "Tots coneixem l’admirador de 50 anys de Springsteen o de certa banda punk que compra cada vinil i les entrades de diversos concerts de les seves gires internacionals", apunta Sabaté. I el concepte es pot aplicar als superoients en general, àvids de novetats i amb un criteri desenvolupat, lluny del papanatisme al qual sol associar-se la paraula fan. El Primavera té els seus propis, entre un 20 i un 30% del públic, explica Pons. "I no és que ho perdonin tot, sinó al contrari, són molt crítics i està bé que ho siguin".

Es tracta ara, diu Loscos, d’observar si la tendència a capitalitzar el superfandom "creix d’una manera orgànica" o si consisteix a dividir els aficionats a la música "en superfans o en plebs". Perquè "si les diferències de tracte són massa grans" i l’oferta de privilegis (cars) és un continu bombardeig, "la borsa de superfans s’acabarà reduint perquè en quedaran tips" (l’efecte Blackpink). En el cas dels fenòmens d’ídols juvenils, com amb els futbolistes, potser es tracta d’aprofitar el cicle de fertilitat. Un altre risc és que els creadors acabin decidint els seus passos en funció del dictat del superfan i a pensar-s’hi molt abans de decidir un canvi de rumb estilístic. Però és aventurat pensar que aquest sempre voldrà si fa o no fa el mateix: al cap i a la fi, cada artista disposarà del superfandom que es mereix.