Una gran comèdia sobre creativitat i raça

Fa unes setmanes, Cord Jefferson s’emportava un merescut Oscar al millor guió adaptat per American fiction, lectura cinematogràfica (dirigida per ell mateix) de la novel·la X de Percival Everett. També mereixia estatueta el seu actor protagonista, Jeffrey Wright, brillant com a aquest escriptor intrigat i finalment desbordat per la idea d’escriure amb pseudònim la mena de novel·la que l’establishment literari blanc espera d’un autor negre: una sobre tirotejos, drogues, trauma.

Els sis episodis de la comèdia Soñando en negro farien perfecte programa doble amb aquest atrevit debut. Parlem d’una altra història sobre el que significa ser una persona creativa negra i enfrontar-se a una indústria (i, per extensió, una societat) en la qual el racisme no ha desaparegut, sinó que ara té formes falsament benèvoles o es presenta en forma de microagressió. En lloc del món llibresc, estem en la indústria del cine, però els conflictes i dilemes morals del protagonista poden arribar a ser realment similars.

Nominada a millor comèdia i millor actor de comèdia en els pròxims BAFTA televisius Soñando en negro segueix el frustrant dia a dia del britanicojamaicà Kwabena (Adjani Salmon, també cocreador), que treballa en una modesta empresa de contractació mentre somia ser director de cine. No sabem què és el pitjor de la seva actual ocupació, si haver de polir els currículums de gent amb potencial limitat o lidiar amb el racisme casual dels seus companys blancs. Un d’aquests últims, Adam (Alexander Owen), li demana suggeriments per a una nit de Netflix & chill només perquè la seva aventura és una noia negra. Durant una forçada nit de karaoke, aquest mateix li proposa compartir Break ya neck de Busta Rhymes; a Kwabena li toca només cridar nigga, o sigui negrata.

Un camí d’esperança s’obre davant els seus ulls amb la tornada a Londres, des de Nigèria, de la seva amiga productora de vídeo Amy (Dani Moseley), que s’ofereix a passar el projecte de pel·lícula de Kwabena a l’equip de desenvolupament de la companyia on ha començat a treballar, un altre espai on prejudicis i falsa consciència campen al seu aire. És el primer de diversos intents del nostre protagonista de vendre Jamaica Road, drama romàntic inspirat en la vida dels seus avis, immigrants de la generació Windrush. Un projecte noble que podem imaginar dirigit per Barry Jenkins o Steve McQueen. Però la indústria té fam d’una altra mena d’història, una de més pròpia del primer John Singleton, el director d’Els nois del barri. I Kwabena es planteja seriosament si ha de fer aquesta concessió per obrir-se camí.

Benvinguda lleugeresa

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

D’altra banda, igual com American fiction, aquesta producció d’A24 té molt de comèdia romàntica sobre les delícies i incerteses d’un nou amor, el que embolica Kwabena i Vanessa (Babirye Bukilwa), que coneix de manera inesperada en una parada d’autobús. I introdueix a la barreja una mica d’encantadora comèdia familiar a través de Maurice (Demmy Ladipo), el divertidíssim cosí i company de pis de Kwabena, paranoic fins al deliri amb l’embaràs de la seva dona Funmi (Rachel Adedeji), l’origen nigerià del qual serveix reflexions i gags sobre xoc de cultures.

Tot això s’explora aquí amb una benvinguda lleugeresa i sense caure realment en la sadcom (o telecomèdia trista) ni el sermó. Kwabena no sempre té la raó i de vegades pot fracassar pels seus propis prejudicis. No són només personatges blancs els que conviden el protagonista a prendre dreceres al cim. Tot és aquí bastant complex i, alhora, lleu i addictiu, com passava en l’enyorada Insecure d’Issa Rae, amb la qual no costa gens comparar Soñando en negro. Tant de bo aquesta nova sèrie arribi també a les cinc temporades. De moment, al febrer se’n va aprovar la segona.