El country de Beyoncé

La Beyoncé més innovadora i superlativa continua sent la de Lemonade (2016), si bé el seu posterior cicle d’àlbums l’està mostrant com una creadora que no atén límits i que fins i tot genera debats culturals entorn de la música (i més enllà). I si Renaissance (2022, presentat com l’Act I d’una trilogia) va posar el focus sobre la negritud originària de la música de ball moderna (via house i disco), ara a Cowboy Carter (el Act II) es fica en l’embolic de reivindicar la sintonia baptismal del country amb l’ascendent afroamericà. Amb la seva natural fanfarroneria i deixant un rastre de cançons amb substància i pistes per al racó de pensar.

A veure, Cowboy Carter no és, ella ho ha advertit, un disc de country, sinó un disc de Beyoncé, un àlbum en què els banjos i guitarres acústiques amb to del sud van i venen, i es barregen amb moltes altres fonts de so. Preval la missió de transmetre una idea de deute històric. Beyoncé, com a veu de la consciència nacional: allà hi ha l’obertura Ameriican requiem, en què pregunta si aquest poble està disposat a alçar-se i "defensar alguna cosa", perquè "aquest és el moment de posar-se contra el vent".

L’enllaça amb Blackbird, dels Beatles, tema que Paul McCartney va escriure en reconeixement dels Little Rock Nine, grup d’estudiants negres a qui se’ls havia impedit l’accés a una escola secundària. I la comparteix amb les joves cantants de country afroamericanes Brittney Spencer, Reyna Roberts i Tanner Adell.

Paraules per a ‘Jolene’

Tot l’àlbum és ple de picades d’ullet i sondes de profunditat, amb vistes tant al futur com a la història: les paraules de Willie Nelson i Dolly Parton, autora de qui Beyoncé reviu el clàssic Jolene (connectant el personatge amb la Becky del seu tema Sorry, de 2016). I el duet de justícia amb l’octogenària Linda Martell, la primera dona negra que va destacar en el country. Se citen, de manera cridanera, a Spaghetti, un artefacte escorat cap al hip-hop.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Més enllà dels dos (excel·lents) temes ja coneguts Texas hold ‘em y 16 Carriages, l’àlbum entrega peces substancioses a la frontera amb la música texana, com ara aquesta espècie de murder ballad anomenda Daughter o l’orquestrada Just for fun. I d’altres featurings que transmeten complicitat, és especial II most wanted, amb Miley Cyrus.

Però Cowboy Carter s’allunya també del gènere i transmet, sobretot en el tram final, certa dispersió, cas d’aquest devastador número soul anomenat Ya ya, que centrifuga cites a Nancy Sinatra i als Beach Boys. Són, en fi, 27 pistes i 79 minuts. Sí, l’àlbum continua marcant territori el 2024. Un disc carregat de relat i l’èxit més gran del qual, números al marge, haurà de ser contribuir, com ha apuntat Beyoncé, a una cosa tan idealista com la unió de la gent a través de la música.