Rialles com a forma d’activisme

S i filosofar és preparar-se per a la mort –això diuen–, llavors té sentit que Puan arrenqui amb la mort del titular de la càtedra de Filosofia Política de la Universitat de Buenos Aires. El que ve després és la rivalitat entre dos professors del centre –un, apassionat i brillant però matusser i una mica obsolet; l’altre, pedant i seductor però també brillant– per aconseguir la vacant i, més concretament, la crisi existencial d’un individu que potser reflecteix la de tot l’Argentina.

Mentre contempla aquest home, la primera pel·lícula dirigida a duo per María Alché i Benjamín Naishtat es mostra alhora densa i lleugera i tant intel·lectual com mundana. Avança encadenant referències a Heidegger, Heràclit, Rousseau, Hobbes i Spinoza, i utilitza principis filosòfics com a base de la seva pròpia construcció narrativa; alhora, utilitza hàbilment diferents formes de comèdia –slapstick, embolic, costumisme, escatologia– com a vehicle a bord del qual proposar reflexions sobre la pèrdua d’ideals, la importància de l’educació pública i les conseqüències del neoliberalisme. La seva peripècia argumental culmina en una altra forma d’òbit, un col·lapse institucional dolorosament pròxim a la realitat imposada per Javier Milei, però això no li impedeix acabar amb una nota d’optimisme, reivindicant la dignitat de la derrota i els efectes balsàmics de l’activisme per a la societat i l’esperit humà.