El costat fosc de la indústria tèxtil

Des de dimecres passat, el festival Moritz Feed Dog ha projectat a Barcelona un ampli catàleg de pel·lícules amb les estrelles més glamuroses de la moda i el cine. Des de la sessió inaugural, sobre Tilda Swinton, l’antidiva de Hollywood, fins a films sobre Coco Chanel, Jacquemus, Versace, la mítica dissenyadora de vestuaris de sèries com Sexe a Nova York, i de pel·lícules, com El diable es vesteix de Prada, Patricia Field, fins a la cinta de clausura, dedicada a la vida secreta de Rock Hudson.

Però també ha tingut cabuda la denúncia del costat més fosc de la indústria tèxtil, el fast fashion. La cinta belga The Story of a Pantis and of Those Who Make It (La història d’unes calces i dels que les fabriquen) de la realitzadora Stéfanne Prijot, és un descomunal manifest d’una hora que treu els colors a tota una cadena de producció global que explota els seus treballadors més dèbils, sobretot dones, que malviuen en països del continent asiàtic.

Preu assequible i cost real

El normal és que mai vegem com es fabrica la roba que vestim; arriba a les nostres mans des de l’asèptica prestatgeria d’una botiga ben il·luminada. Però a hores d’ara gairebé tots sabem que el preu assequible d’una peça no es correspon amb el cost real de la seva producció.

¿Quin és el preu humà i mediambiental del nostre consum excessiu a Occident? Sequera, pesticides, fertilitzants, treballadors malalts, condicions laborals deplorables... Per no parlar que la indústria de la moda és la segona més contaminant del món, responsable d’entre el 8% i el 10% de les emissions de globals de CO2, i que és també la segona que més aigua consumeix, a més de ser responsable del 20% de les aigües contaminades. A partir d’una petita peça, unes humils calces, es presenta un viatge de milers de quilòmetres en què es qüestiona el valor que li donem a la roba, i a la vida dels que la fabriquen.

El procés de confecció d’aquesta petita peça de roba connecta diverses vides. Com la de la Sayora, una agricultora dels camps de cotó uzbeks privada de llibertat d’expressió (el seu nom real és un altre, però no el vol donar ni mostrar la seva cara), a la que paguen 20 cèntims per quilo de cotó i dos trossos de pa, i que assegura que «els humans no tenen dignitat» en aquelles terres. També coneixem la Janaki, una jove filatera índia que va haver de deixar l’escola per anar a la fàbrica (horaris interminables cada dia a canvi d’un sou de 37 euros al mes); i de la Mythili, una tintorera de l’Índia que somia ser mare, però veu que l’aigua dels rius on ella viu són vermells i tenen escuma blanca.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

La cinta també retrata la vida de la Risma, activista pels drets dels treballadors a Indonèsia (on les jornades de les fàbriques són d’autèntica esclavitud, des de les sis del matí fins a les vuit de la tarda), i la mateixa mare de la directora de la cinta, la Pascale, que regenta una petita botiga de roba a Bèlgica que, des que les fàbriques es van traslladar fora fa 30 anys, ja no pot vendre roba 100% produïda al seu país, antany «bressol de les millors marques del mercat». Es queixa l’empresària que «avui dia és gairebé impossible seguir el rastre de la manufactura de les peces, ja que ni les etiquetes l’aclareixen. El disseny pot ser belga o francès, però es cus a Tunísia o la Xina».

«Des que era nena ajudava la meva mare a desembalar la roba i a guardar-la a les lleixes de la botiga. En aquella època, la major part de la roba venuda es produïa a Bèlgica. Tres dècades després, l’origen de la roba ha adquirit un aire més asiàtic», assegura amb sorna Prijot.