Tens un minut
Quan estàs a punt de perdre totes les pertinences, i tens una petita oportunitat de salvar alguna cosa, ¿què rescates? És un debat que de tant en tant m’assalta. Imagina que estàs ajagut al llit, donant una ullada a una revista, i et truca a la porta algú i et diu: «Surt de casa, de pressa. L’edifici està en flames. No hi ha temps a perdre. Corres perill. Emporta’t l’important. Tens un minut». Potser ni tan sols estàs vestit. ¿És posar-se uns pantalons, i unes sabatilles, l’important? ¿O treure de l’apartament el que hi hagi de valuós econòmicament? ¿O et centres en el que té abast sentimental i irreemplaçable, i t’és molt estimat? ¿Agafes només l’ordinador i corres escales avall?
El 1944, Malcolm Lowry era a la seva cabana de la costa del Pacífic, i de sobte va advertir que es cremava alguna cosa. Al sortir, va veure el sostre en flames. Mentre corria a buscar ajuda, la seva dona, Margarie Bonner, va rescatar la majoria dels manuscrits de l’escriptor i es va dirigir a la platja, entre els quals Sota el volcà. També va rescatar els discos, tot i que no el fonògraf. Lowry, amb molta barra, li va retreure que no hagués salvat també En lastre hacia el Mar Blanco, la més llarga de les seves novel·les en marxa, que havia començat a escriure uns dotze anys abans. Va ser un d’aquests casos estranys en què, en uns segons, va quedar clar què era l’important. De vegades crec que es necessitaria un mes, o potser un any, per estudiar ben a fons l’inventari de les teves possessions. I tot i així, quan l’has repassat, saber què és més o menys important requereix una lucidesa extraordinària i, quan al teu voltant tot crema, moltíssima sang freda.
Perdre totes les pertinences acumulades al llarg d’una vida, tret d’una o dues, que seran aquelles que tinguis temps de salvar i emportar-te, és una variant de perdre el cap. Quan l’incendi ho arrasa tot, i d’alguna manera tu ja no ets la persona anterior al foc, és hora de refer-se i preguntar-se en quina mesura el que vas rescatar t’ajudarà a començar de gairebé zero.
