Dards sense punta a les teràpies ‘new age’

Les teràpies alternatives i les institucions en què la gent diposita cegament la seva fe són assumptes sobre els quals Jessica Hausner sol abocar el seu vidriol, i mai abans ho havia fet amb tan poc encert com en la seva nova pel·lícula. En els seus primers compassos, la professora de nutrició nouvinguda a un exclusiu institut convenç el seu reduït grup d’alumnes dels beneficis de deixar de menjar, i explicant això n’hi hauria prou per deixar clar cap on es dirigeix la història si no fos perquè, en realitat, no va enlloc.

Hausner mira de generar ironia contraposant la gravetat de l’argument i l’absurda artificialitat dels diàlegs, les interpretacions i el disseny de producció, i així també renuncia a dotar la pel·lícula de profunditat dramàtica i emocional per, a canvi, emfatitzar les intencions immisericordioses de la seva sàtira contra les teràpies new age la indústria dietètica i els seus gurus, els pares irresponsables, les institucions docents d’elit, el progressisme indocumentat de la generació Z i, per descomptat, la gent rica. Tots ells són blancs molt fàcils, però, tot i així, la pel·lícula resulta més aviat inofensiva, tant perquè no aconsegueix dir res enginyós o original sobre ells com per la desesperació per sorprendre que malgasta a l’intentar-ho.

Temes:

Estrenes de cine Cine

Inicia sessió 0 Comentaris