Cine una mica vell i encartonat
Los niños de Winton és un cine d’un altre temps, i això se sent encara més en un moment en el qual pel·lícules com Anatomía de una caída, Pobres criaturas o La zona de interés, totes tres molt modernes de maneres diferents, porten la gent al cine. En part per contrast, el classicisme a tots els nivells (en la narració, en la direcció artística, en la posada en escena) pel qual aposta James Hawes fa que la seva pel·lícula se senti una mica vella i encartonada.
Centrada en la història real de Nicholas Winton, un empresari britànic que va salvar centenars de nens de morir en mans dels nazis traient-los amb tren de Txecoslovàquia, el film recrea aquest episodi històric d’una manera convencional i potser excessivament didàctica. La seva estructura en dos temps (passat i present), la seva proposta formal o la seva forma de dosificar els pics d’emoció no acullen cap misteri ni sorpresa. Tot i així, és indiscutiblement efectiu en el seu classicisme i claredat expositiva. També en el seu abast emocional. Hi juguen a favor una direcció competent, una direcció artística cuidada (la recreació de les diferents èpoques és versemblant, fins i tot elegant) i, sobretot, les seves interpretacions. Anthony Hopkins està formidable a la pell del Winton ancià, sobretot en les escenes més emblemàtiques.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- El restaurant preferit de Lamine Yamal
- El Sabadell acumula capital i podria liderar una fusió alternativa al BBVA
- Primera fase Així serà la futura Fira a Montjuïc: inici d’obres el 2026 i arquitectes internacionals i locals
- Multimilionari José Elías: «Si no vens, la resta no té sentit»
- Surt a la llum el Troissant, el croissant amb tres banyes