Les memòries extremes de Werner Herzog

Werner Herzog escriu tan fluid com quan filma ficcions o documentals. Hi ha el mateix plaer en la seva escriptura que en la manera que té d’enfrontar-se a tota mena de situacions per registrar-les amb la seva càmera. La seva obra literària ja és important. A Conquista de lo inútil, diari del rodatge de Fitzcarraldo, i El crepuscle del món, una reflexió sobre el soldat japonès que es va mantenir en una illa durant anys creient que la Segona Guerra Mundial no havia acabat, s’hi uneixen ara les seves memòries Cadascú a la seva i Déu contra tothom. El primer editat per Blackie Books i els altres dos, en català, per L’Altra Editorial. Abans va deixar constància de la seva aventurera marxa a peu entre Múnic i París a Caminar sobre gel, la seva primera prova de foc en el terreny literari.

Aquestes memòries, a partir d’experiències sense una línia cronològica clàssica, prenen el títol d’una de les millors pel·lícules del director, L’enigma de Gaspar Hauser. Resumeix els principis de Herzog en la vida i en el cine, aquella vena anàrquica que li ha portat a realitzar pel·lícules que ningú més que ell hauria imaginat fer, i la vena religiosa, no estrictament creient, que ha creat moltes de les seves experiències. Al llibre escriu que quan roda films difícils –¿quin dels seus no ho és? – sempre porta a sobre la traducció de 1545 de la Bíblia de Luter en reproducció fotomecànica.

Fitzcarraldo és un dels centres neuràlgics del relat, així com Klaus Kinski, la seva mare, la importància dels seus col·laboradors –entre ells el seu germà Lucki, aventurer i viatger com ell– i la seva manera d’afrontar els conflictes i solucionar-los. Mai va ser un cinèfil com els seus companys de generació Wim Wenders i R. W. Fassbinder. El cine no l’impressionava: "Era conscient que, a causa de la meva ignorància gairebé absoluta, havia d’inventar el cine a la meva manera" .

Veient una pel·lícula de Fu Manxú es va adonar que hi havia preses i talls de muntatge. "Ara com ara només soc capaç d’aprendre d’altres pel·lícules quan són dolentes", perquè considera que les grans pel·lícules són un misteri. Com moltes de les seves: Aguirre, la còlera de Déu, Fitzcarraldo, También los enanos empezaron pequeños, Corazón de cristal –on va rodar amb els intèrprets hipnotitzats– The wild blue yonder, Grizzly man...

Herzog sempre ha sigut un home de paraula. Quan va començar i ara, quan continua rodant als 81 anys. No vol firmar contractes escrits, li serveixen els acords verbals segellats amb una encaixada. No li ha anat malament a un cineasta que a més va estar pres en una presó del Camerun, ha tingut accidents diversos, va estar a punt de pujar a un avió que després es va estavellar, va ser soldador i vigilant d’aparcaments, ha practicat l’esquí i el senderisme, s’ha jugat la vida pujant a volcans a punt d’entrar en erupció, va voler contribuir a la fundació d’un Estat maia independent i als seus inicis va aconseguir una feina en una cadena televisiva de Pittsburg sense tenir cap tipus de referències ni permís de treball.

Cineasta del món

Perquè tot i que va néixer a Múnic i fa anys que viu a Los Angeles, Herzog defineix millor que ningú allò de ciutadà i cineasta del món. Ha rodat al Perú, Brasil, Hondures, Nicaragua, Colòmbia, Bolívia, la Patagònia, Austràlia, Lanzarote, Uganda, Etiòpia, Ghana, Burkina Faso, Kenya, Guaiana, Algèria, Marroc, l’illa de Guadalupe, el Tibet, la taigà siberiana, Kuwait, Grècia, Islàndia, Bayreuth, l’Antàrtida, Tòquio, Corea del Nord, Nova Orleans, la frontera mexicana, Pakistan, República Txeca, el desert del Sahara, en unes coves franceses de pintures rupestres, en una presó de màxima seguretat de Texas i en les instal·lacions dels predicadors fanàtics de Brooklyn. I no és una llista completa.

Ha filmat pràcticament tot el que volia. De moment se li resisteix un documental sobre Freda i Greta Chaplin, l’únic cas conegut de bessones idèntiques que parlen a l’uníson i que el tenen fascinat. Recorda quan Jack Nicholson es va interessar en la producció Fitzcarraldo: "Però aviat em va quedar clar que ell i la 20th Century Fox volien rodar la pel·lícula a San Diego, al Jardí Botànic, amb un barco de plàstic en miniatura. A més, en aquella època (1981), Nicholson només acceptava projectes que li permetessin assistir als partits de bàsquet de Los Angeles Lakers".

Del bàsquet al futbol. Herzog va jugar en la seva joventut de porter i de davanter, fins que va tenir la pitjor de les lesions, lligaments encreuats. El 2017, quan va venir a fer una xerrada a Barcelona al CCCB, va explicar molt gràficament el que havia representat per a ell la remuntada tot just una setmana abans del Barça contra el PSG, el mític 6 a 1. Al llibre demostra ofici com a analista futbolístic: "Ningú té una comprensió del joc tan profunda com Franco Baresi. Thomas Müller, el davanter del Bayern de Múnic, també és de la mateixa estirp: apareix sol, com un fantasma, davant la porteria rival".

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

De la seva relació amb Klaus Kinski, protagonista d’algunes de les seves pel·lícules més conegudes, ja en va parlar extensament al documental Mi enemigo íntimo però aquí ens recorda que durant el rodatge al Perú d’Aguirre, la còlera de Déu, el delirant actor volia estar sempre en contacte amb la natura, això sí... ¡però sense pluja! En aquella "superproducció" finançada en precari, Herzog i dues persones de l’equip sortien en canoa per trobar menjar comestible en algun poblat indígena: "Un dia vaig canviar les meves sabates robustes per una bota de peix". Tot i que el menjar, en el fons, no era un problema per a ell. El 1997, rodant Rescate al amanecer amb Christian Bale, l’actor es va haver d’aprimar trenta quilos per encarnar un combatent capturat per les forces del Vietcong. "Jo vaig perdre la meitat del pes que es va aprimar Bale en gest de solidaritat amb ell" recorda Herzog. "Em vaig limitar a menjar la meitat de les meves racions diàries".

Geni... i molt més que figura, un director capital del cine modern per a qui rodar és com respirar, i si pot ser, en situacions de perill.