L’escriptor desclassificat

Al Mas Pla de Llofriu, ahir, Xavier Pla confessava que el gran desafiament que havia d’afrontar de partida a la seva biografia de Josep Pla era retratar un personatge que va dedicar milers i milers de pàgines a escriure la seva pròpia autobiografia. Ocultant passatges incòmodes, mistificant-ne d’altres. Després d’anys de contacte estret amb la família Pla, d’accés privilegiat a correspondència i documents inèdits, molts d’aquests envoltats fins ara d’un halo de misteri, potser el biògraf va pecar de prudent al dir que no volia corregir Pla sinó més aviat mostrar-ne la complexitat. Els fets el deixen una vegada i una altra en evidència. La major part de vegades, per a mal. Però no sempre.

Capítol rere capítol veiem el col·laborador de Franco i el possibilista que intenta salvar el que es pot del naufragi del país. El contrabandista amateur i el misteriós contacte local dels serveis secrets aliats. El cosmopolita disfressat de pagès. I el fals misantrop que tenia les seves agendes plenes de cites i que assegurava a Joaquín Soler Serrano que mai havia tingut una "nòvia", sí potser algun "embolic vague, molt vague". Aquí, el de Palafrugell anava més enllà de la creació del personatge: mentia com un bergant.

Notícies relacionades

Nelson Valente crea una comèdia per a les T de Teatre

Els nous anhels de Júlia Colom

El llibre, que té 1.500 pàgines com en podia haver tingut 3.000, pot llegir-se com una novel·la. I com una novel·la com Guerra i pau: seleccionant-ne només alguna de les línies temàtiques. Els tres anys de guerra. Els anys de periodisme cosmopolita. La conversió dels efímers vencedors en derrotats. I Pla i les dones: una història patètica (el matrimoni que mai va ser amb Adi Enberg, l’atracció casta però vorejant l’il·legal amb la Luz de Buenos Aires, l’analfabeta Consuelo, les tràgiques Aly, Lilian i Aurora) en què totes sense excepció cauen per la borda de la vida de Pla i demostren que humanament potser valien més que ell.

La biografia es titula Un cor furtiu. El cor, pel sentimentalisme d’un romàntic que va fer el possible per no aparentar-ho (no sols de paraula; també d’obra). Furtiu, per la manera esquiva d’algú que sempre va vestir robes d’un altre. Literalment, i metafòricament.