Christopher Nolan, el director d’‘Oppenheimer’: un individu obsessiu que s’embarca en missions gairebé impossibles

De fet, té molt sentit que el britànic asseguri portar molt temps obsessionat amb Oppenheimer, perquè el perfil de l’anomenat «pare de la bomba atòmica» coincideix plenament amb el d’un personatge prototípic del seu cine: un individu brillant, emocionalment discapacitat i gairebé sempre arrogant, que s’enfronta a un dilema moral extraordinari i que, sovint, per salvar el món en el seu conjunt es veu obligat a posar en perill el seu. 

Oppenheimer, a més, ha passat a la història com el creador d’un d’aquests artefactes que mai s’haurien d’utilitzar de què tants exemples trobem en el cine de Nolan: la màquina per crear clons que Nikola Tesla construeix a ‘El truc final’, el sonar que Batman crea a ‘El cavaller fosc’ a partir dels senyals telefònics de tots els seus conciutadans, el dispositiu que Dom Cobb (Leonardo DiCaprio) fa servir a ‘Origen’ per entrar en els somnis de les seves víctimes i robar-los els seus secrets; gairebé sempre, per descomptat, aquesta tecnologia s’acaba utilitzant.

Mètodes perillosos

El mateix Nolan ha recorregut a mètodes perillosos per complir els seus objectius. Per exemple, va rodar escenes d’‘Interstellar’ dalt una glacera en descomposició i va fer explotar un Boeing 747 per exigències del guió de ‘Tenet’. I, mentre filmava ‘Oppenheimer’, va recrear la primera detonació d’una arma nuclear de la història sense gairebé recórrer a imatges generades per ordinador. És poc probable que llancés una bomba real per contemplar-ne els efectes amb la càmera però, si es descobrís que ho va fer, no hi hauria gaires motius per sorprendre’s. 

Notícies relacionades

Oques Grasses, Morad, Lluís Llach i Bad Gyal encapçalen el gran concert per Palestina del Palau Sant Jordi

RTVE Catalunya bat rècords digitals després de l’entrevista a Urdangarin

Dit d’una altra manera, és un director capaç del que sigui per aconseguir el seu objectiu: fer pel·lícules amb la mirada posada en la taquilla que no només reclamen una participació activa de l’espectador sinó que exigeixen més d’un visionat per ser assimilades, i que acontenten tant els que van al cine a la recerca d’entreteniment visceral com els que també busquen estímuls intel·lectuals. Als primers els proporcionen imatges de ciutats que es pleguen sobre si mateixes i frenètiques batalles aèries; per als altres, a més, converteixen el cine de superherois en un passeig pel territori que separa l’anarquia del feixisme i utilitzen el lèxic de les cintes d’atracaments per reflexionar sobre el lliure albir.

En altres paraules: mentre explica històries sobre individus obsessius i disposats a complir missions aparentment impossibles –salvar Gotham, trobar una nova llar per a la humanitat, evitar la tercera guerra mundial, desenvolupar la tecnologia necessària per construir l’arma més destructiva imaginable–, Nolan ens confirma una vegada i una altra que ell mateix n’és un.