Guillem Gisbert, més enllà de Manel

Manel va ser, o és encara (tot i que hiverni), aquest grup que va triomfar amb un ukelele per enterrar-lo al capítol següent, i que mai es va repetir d’un disc a cap altre. I allà està ara Guillem Gisbert, fent un pas més al seu art com a músic en un àlbum que hereta certs signes d’identitat de Manel, n’ignora d’altres i n’aporta alguns de nous, sense acomodament ni tampoc un tall dràstic, i desenvolupant una inconfusible veu pròpia.

Els avenços de la tardor passada Les dues torres i Waltzing Matilda ens parlaven del diàleg d’unes històries molt elaborades amb una alta inventiva sonora, tot això obert a la fractura, el suspens i aquest arranjament discret que de sobte modifica el paisatge. És fàcil imaginar a Gisbert disfrutant a l’imaginar l’espectre (gairebé) infinit de possibilitats que ofereix la construcció d’una cançó, allà on el tacte del sintetitzador, l’esquivada del beat o la pausa dramàtica capturen i realcen l’ànima d’una estrofa. Perquè la lletra continua sent central. I allà Balla la masurca! reflecteix un refinament de l’equilibri entre el classicisme melòdic propi del cantautor, amb cada paraula esculpida amb detall, i l’exploració de solucions sonores d’avantguarda.

Gisbert transmet a l’oient aquest apassionament per presentar unes històries amb suc i amb sentiment de maneres refrescants, transitant carreteres obertes a l’aventura amb el seu equip de productors. Cançons amb bases melòdiques sòlides, tendents a tempos pausats i a una melancolia matisada pel tacte electrònic: allà hi ha Cantiga de Montse, Hauries hagut de venir o Miracle a les Planes. I el tema titular, amb el seu fons reflexiu entorn d’allò que el públic espera de l’artista i viceversa.

Clar que aquestes composicions podrien aguantar-se soles a veu i guitarra o piano, però Gisbert les porta a un altre estadi imprimint-los matisos determinants, ja sigui fent lliscar làmines de sintetitzador, robotitzant la veu o caçant interferències elèctriques. Com a Els gegants de la ciutat (Oli sobre tela). L’experimentació inclou la narrativa: en aquest tema es creuen la gigantomàquia i la fabulació d’una pintura inexistent en un saló burgès, i tot això acaba en batalla campal.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Humor entre línies

Balla la masurca! desprèn també humor entre línies, començant pel títol (l’àlbum és, francament, poc ballable) i seguint per històries com Els aventuris del general Lluna peça dylaniana a consciència, llarga (7’ 42 ’’) i compartida (amb membres de La Ludwig Band), on Gisbert converteix en catalans als colons de Mayflower. Una altra més de les encantades històries que trena en aquestes cançons tan propenses al commovedor com a l’insospitat, i que omplen de contingut una noció de vegades devaluada com és la del pop adult. Aquest ho és, i a molta honra.