Un Haydn brillant per l’OBC al Palau

Capitaneaja per la seva directora convidada, Marta Gardolińska, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va tornar divendres al Palau de la Música Catalana, escenari que va ser la seva seu fins al 1999, quan es va traslladar al llavors acabat d’inaugurar Auditori barceloní. D’això fa ara un quart de segle, període en què l’orquestra ha tornat al Palau poques vegades, sempre com a conjunt convidat i amb programes interessants. En aquesta tornada que marca el començament d’un mes de celebracions a l’Auditori, l’OBC va interpretar l’oratori La Creació de Franz Joseph Haydn, acompanyada del Cor Jove del Orfeó Català –que dirigeixen Pablo Larraz i Oriol Castanyer– i per un trio espanyol de solistes vocals.

Estrenat a finals del segle XVIII amb un llibret de Gottfried van Swieten i inspirat en diversos escrits anteriors (algun fins i tot preparat per al rei de l’oratori, Händel) La Creació, en tres parts, és una obra imponent i ambiciosa, tant per la seva orquestració com pel tractament dels cors i de les veus, sense oblidar els seus constants i avantguardistes cops d’efecte teatrals –sobretot als recitatius–, com aquesta representació del caos amb què Haydn il·lustra el poder de la divinitat a la seva obra. L’oratori narra la creació del món i dels homes sobretot segons el llibre de la Gènesi, discurs que el compositor converteix en una de les seves obres mestres amb un peu en el Classicisme i un altre en un Romanticisme incipient.

Moments màgics

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

Marta Gardolińska, en el seu debut al Palau, va imposar una lectura prou contrastada i va guiar amb intel·ligència un cor juvenil molt ben preparat, de dicció clara i que va arribar als extrems de la tessitura sense més problemes. L’OBC, amb els seus efectius motivats, va aconseguir moments màgics, com en la creació del sol, dominant una obra complexa i exigent.

Una vegada més, el baríton José Antonio López va oferir una lliçó de cant amb un fraseig immaculat, expressivitat i absolut domini tècnic i expressiu, mentre que la soprano Jone Martínez emocionava amb un cant delicat i eficaç; a més, al seu timbre brillant i lluminós s’hi va unir un perfecte control de l’ornament, com a la mozartiana Nun beut die Flur das frische Grün o a Auf starkem Fittige schwinget sich, al costat d’una flauta que va saber donar-li la rèplica. Malgrat el seu acompliment enterament correcte i la seva desimbolta entrega en escena, el tenor Jorge Navarro Colorado no va assolir el nivell dels seus dos companys a l’exhibir una veu de limitada projecció i amb un vibrato a estones incòmode.