Kanaga, la dignitat de la raça negra en l’objectiu

El marit d’Annie Mas Merriweather, el parcer negre sindicalista Jim Press, moria linxat a Alabama. Poc va faltar perquè també la matessin a ella, que lluny d’enfonsar-se escriuria: "Els terratinents prefereixen veure’ns morir a punta de pistola dels linxadors abans que donar-nos un salari digne. ¡Però estem més decidits que mai a organitzar-nos i lluitar [...] per aconseguir millors condicions!". El 1935, la fotògrafa nord-americana Consuelo Kanaga (1894-1978), molt vinculada al Nou Moviment Negre, captava el rostre de la viuda, "una barreja de proximitat i contenció" que transmetia la seva dignitat davant la seva pèrdua. Aquest afany d’empatitzar i oferir una imatge positiva i bonica d’un dels col·lectius més propiciatoris del racisme, gairebé sempre associat a la pobresa i marginalitat, és una de les seves grans contribucions al modernisme fotogràfic i recorre gran part de la seva obra a través de retrats però també amb imatges que eren tota una declaració d’intencions, com Mans, on advoca per la solidaritat amb dues mans a punt d’entrellaçar-se, una blanca i una altra negra.

El centre KBr de la Fundació Mapfre reuneix fins al 12 de maig a Barcelona el conjunt de la trajectòria de Kanaga a Copsar l’esperit, primera retrospectiva a Europa d’una pionera que va començar com a periodista el 1915, amb 21 anys, al San Francisco Chronicle. "Quan anava amb un fotògraf, li donava instruccions tan detallades que l’editor la va animar a dedicar-se a la fotografia", explica el comissari, Drew Sawyer. I es va convertir en una de les primeres fotoperiodistes i en mentora i amiga d’altres fotògrafes de la seva època amb qui va compartir inspiració i mirada social, com Imogen Cunningham, Tina Modotti i Dorothea Lange. De fet, la Mare migrant d’aquesta última, de 1936, és clarament deutora d’una desoladora escena similar de Kanaga d’una mare amb els seus fills al Nova York de 1923-24. També d’aquells anys és La viuda Watson, una malalta de tuberculosi amb el seu fill.

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

La mostra, que viatjarà a l’estiu a Madrid abans d’anar a San Francisco i al Museu de Brooklyn, reuneix 180 fotografies d’una dona poc donada a l’autopromoció, el treball de la qual "és poc conegut, en part perquè la seva obra conservada és petita. Queden uns 2.500 negatius i 500 còpies impreses", comenta el comissari, que assenyala com a probable motiu que "casada i divorciada tres vegades, a partir dels anys 30 va dedicar gran part del seu temps a guanyar l’aliment per a la seva família, fent fotos per a revistes femenines" i relegant la seva faceta més artística.

Després dels primers treballs, als anys 20, on abunden imatges de compromís social, de pobresa i assetjament racial, va obrir un estudi amb què es va guanyar la vida com a retratista, tant de gent anònima com de famosos com el cantant Kenneth Spencer. Vinculada a moviments avantguardistes com f/64 i Photo League, va viatjar a Europa i Tunísia el 1927 i el 1928 patrocinada per Albert M. Bender i va descobrir el tracte digne que aquí es donava als negres. "Estic farta de veure dones i homes de color maltractats per blancs estúpids", va escriure al seu mecenes. De 1950, d’un viatge a Florida és Ella és arbre de vida, una estoica mare negra amb els seus dos fills, retrat, sempre, de la dignitat.