Un ‘slasher’ anodí, insubstancial

Com passava no fa gaire amb la superior Black Friday (2023), la pel·lícula sueca Horror Park advoca per una tornada neta a l’slasher, és a dir, per una tornada al subgènere sense els ja pesats intents d’actualització o distanciament irònic. La simplicitat del seu plantejament és un dels seus punts forts. L’altre és l’escenari on es produeix la història: l’espectacular parc d’atraccions on els xavals protagonistes, un grup d’adolescents units per un tèrbol succés del passat, passen a soles (o això creuen) la nit de Halloween.

A la proposta li falten entusiasme i un mínim de personalitat, fins al punt de semblar un encàrrec, però això no significa que el seu director, el suec Simon Sandquist, no rodi de manera competent i sàpiga treure partit, sobretot com fotografiar, d’aquest espai laberíntic i ple d’estímuls. Però tot queda en això. En això i en una escena bona en una muntanya russa. Les altres coses són bastant insubstancials. No és exactament un problema de rutina: Sandquist abraça deliberadament l’estructura clàssica i els trops del l’lasher. És més una qüestió de falta d’empenta. Horror Park és insulsa. Com a mínim, li falta algun jump scare mitjanament memorable i algun personatge per seguir-lo amb una mica d’entusiasme. I, sense necessitat de caure en la ironia, no li hauria anat malament una mica d’humor. No tant d’elements de comèdia, sinó de capacitat de prendre’s menys seriosament.