Explicar Núria Feliu

Per a Òscar Dalmau, el seu comissari, es tractava d’"explicar la Feliu trencant la imatge de tieta de Catalunya i mostrant-la com a dona pionera, moderna, combativa, activista i compromesa", i certament, aquesta exposició, Núria Feliu al Palau (Robert), arriba a fer una mica de vertigen per la quantitat de registres, perfils i inquietuds de l’artista que arriba a mostrar. Són cinc sales plenes de fotografies, portades de discos i retalls de premsa, pantalles amb projeccions, peces amb el seu segell, regals dels seus admiradors, còmics i moltes altres peces per poder admirar mentre no deixa de sonar la seva música, ja sigui amb colors de jazz, de cuplet o de musical teatral.

Amb Serrat i Raimon

Resulta exuberant i molt minuciosa aquesta ofrena que el Palau Robert brinda a "la intèrpret amb majúscules de la música catalana", morta el 22 de juliol del 2022. Són paraules de Dalmau, que ha comptat en la missió amb dos còmplices, Julià Guillamon (guió) i Fermí Puig (documentació). La benvinguda la dona una Núria Feliu en la seva salsa, cantant davant la Casa del Rellotge, al cor de Sants, envoltada de la seva gent, el tema Ja us he reconegut (prestat del repertori de l’admirada vedet francesa Mistinguett), recital immortalitzat el 1974 pel programa A su aire, de Televisió Espanyola.

Notícies relacionades

Charlotte de Witte: la reina del techno que conquereix escenaris i trenca motlles es prepara per al Sónar de Barcelona

Cues quilomètriques per participar en el càsting de la pel·lícula "Enredats" de Disney que es gravarà a Girona

Aquí comença un viatge les primeres estacions del qual la mostren cantant en el conjunt ie-ie Donald Duc (amb Lluís Gomis, a punt d’entrar a Los Sírex, a la bateria), gravant el seu primer senzill Gent (versió de People del musical Funny girl) i compartint cartell amb Serrat i Raimon a l’altre Palau, el de la Música. Sensacional foto d’Oriol Maspons, amb ella enmig, cada un al seu món, amb els seus pensaments. Temps de fitxatge per Edigsa, segell que va posar el seu servei talents com Josep Maria Andreu, Lleó Borrell o Antoni Ros Marbà.

Molts es pregunten on hauria arribat Núria Feliu si hagués consagrat la seva carrera al jazz, però queda clar en aquesta exposició que el seu lloc al món era el trànsit constant, moguda per la curiositat i l’afany per fer-ho tot en la seva professió. I de la seva aventura amb Tete Montoliu, proposada pel crític Albert Mallofré, va sortir el 1965 un àlbum sempre citat com un dels millors del jazz català, i un tàndem que va arribar fins a Nova York, on es va presentar al saló de l’hotel Waldorf Astoria.