Un exultant Orfeó Català

La segona cita de l’Orfeó Català del projecte conjunt amb el Balthasar Neumann Chor & Orchester dirigit per Thomas Hengelbrock, després del Rèquiem alemany de Brahms ofert dimarts, pronostica un gran èxit en el seu viatge a Alemanya del cap de setmana amb una emocionant i impactant Segona Simfonia, Lobgesang, en Si bemoll major, Op. 52 de Mendelssohn.

Aquest Himne de lloança es va estrenar en la seva primera versió el 1840 i cronològicament correspon a la quarta peça concebuda pel compositor amb el format de simfonia després d’una de primera escrita als 15 anys i les posteriors De la Reforma e Italiana; en la seva estructura planteja innovacions, com comptar amb cor i solistes vocals que intervenen en àries i duos, com si fos una cantata. Per això se’l considera un híbrid entre les dues formes, tot i que, pel seu gegantisme, està molt lluny de l’esperit cambrístic de les cantates. De fet, l’autor la va acabar designant com a "simfonia-cantata sobre paraules de la Sagrada Bíblia per a solistes, cor i orquestra". Que inclogui un text té la seva raó de ser, ja que va ser composta per commemorar els 400 anys de la invenció de la impremta i del primer llibre imprès de la història, La Bíblia luterana, que inspira el llibret.

El conjunt coral català que dirigeixen Pablo Larraz, Montserrat Meneses i Simon Halsey es va plegar als requeriments del mestre com si formés part del Balthasar Neumann Chor, amb la qual ha estat treballant durant una setmana. Ja des de la seva entrada a la segona part les diferents cordes de l’Orfeó van sonar sempre empastades i a l’uníson, i va destacar la seva acció de conjunt, fraseig i expressivitat. Les veus femenines no van fagocitar mai l’eficaç soprano Eleanor Lyons, que va imposar un timbre metàl·lic i ben projectat; la massa coral també es va lluir amb una dicció clara i brillant.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

A Lyons es van unir amb total correcció en les seves intervencions la també soprano Anna Terterjan i, sobretot, el tenor Maximilian Schmitt en els seus exigents passatges. La virtuosa orquestra, amb instruments d’època, va impressionar per color i rotunditat de so, però no sempre va respondre amb pulcritud davant els velocíssims tempi del mestre del primer moviment.

Després de l’emotiu cor final va quedar clar que l’Orfeó robarà el cor al públic d’Hamburg en les dues actuacions previstes a la Laeiszhalle (demà dissabte) i en la impressionant Elbphilharmonie (diumenge 18).