¿La IA acabarà amb la crítica de discos?

Les recomanacions dels serveis de ‘streaming’ apareixen com un substitutiu, però l’aficionat podria començar a preguntar-se si responen als seus interessos o a les prioritats de monetització de la plataforma.

¿La IA acabarà amb la crítica de discos?

Alice Baxley

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Aquests dies hem descobert que la publicació musical Pitchfork vivia més en precari del que semblava, com indica que la seva editora (des del 2015), Condé Nast, l’hagi incrustat en els continguts de la revista masculina GQ, i s’hagi carregat alguns llocs de treball. Pitchfork té lectors, però no monetitza prou. Model en obert, sense quotes, dependent d’un mercat publicitari dictat per Google i Meta (que quan graciosament li fan un retoc a l’algoritme arruïnen algun mitjà).

Causa ara cert enrojolament recordar com, en altres temps, en la premsa musical més indie es percebia una simpatia cap a la crisi de la indústria discogràfica ("s’ho mereixen"), sense pensar que el periodisme seria el següent. En la premsa especializada, l’evolució té claus pròpies. El punt fort de Pitchfork són les crítiques de discos, llargues i minucioses, amb puntuacions manieristes (incloent-hi decimals: un 5,1 per a l’últim de Green Day), i és cert que ara, l’aficionat no requereix en la mateixa mesura de l’ajuda del crític per decidir en quin àlbum gasta els seus diners (si és que arriba a fer-ho). Les plataformes de streaming substitueixen el procés i resolen dubtes en l’acte.

Notícies relacionades

La IA entra en escena i Spotify ofereix aquestes llistes personalitzades, com radar de novetats, encaminades a subministrar troballes musicals perfectes. Se suposa que ells ho saben tot, o gairebé, de les nostres preferències i que afinaran més que ningú. Però es tracta d’un mecanisme automatitzat i sense més fons: ni anàlisi, ni context, ni ubicació de l’obra en una narrativa cultural. La crítica no és això: explica el temps en què vivim i extreu l’últim significat a l’obra artística (Oscar Wilde ho deia, i disculpin la petulància).

Però l’últim que volgués és semblar un romàntic. El que l’aficionat a la música pot començar a preguntar-se és si està tan segur que els suggeriments que la IA li faci responen realment als seus interessos com a melòman o més aviat a les prioritats de monetització de cada plataforma, un paràmetre opac, amb claus publicitàries i pactes amb les majors. ¿A quina agenda obeeix l’algoritme? El crític musical podrà moure’s per fílies i fòbies, primar el seu lluïment personal, practicar tics elitistes o tot el contrari, però, a hores d’ara, això el lector ja ho sap. Som humans. I poc o res coneix, en canvi, d’una IA que maneja una asèptica pretensió d’innocència, just el que solen fer els que estan a punt d’entabanar-nos.