"Per més que m’expliquin coses truculentes, les rebo amb serenitat"

La persecució va ser diabòlica. Va abastar a ciutadans que llavors eren nois, militants o no dels Montoneros, l’oposició que va combatre amb armes els homes dels generals. L’Escola de Mecànica de l’Armada va ser part d’aquest instrument diabòlic, on van ser torturats i utilitzats, homes i dones que, sobretot en aquest cas, van ser violades pels mateixos militars encarregats de la seva presó i de la seva custòdia. Guerriero va elegir Silvia Labayru, d’uns vint anys llavors, de pare militar, utilitzada per aquells bandits nimbats per l’aire del poder per acompanyar-los en les tasques més terribles de la repressió que encara avui continua espantant l’Argentina.

¿Quin grau de desafiament va ser per a vostè aquest llibre?

Em vaig trobar per primera vegada amb la Silvia en una trobada informal, a casa seva, a Buenos Aires; jo havia pensat a fer un article per a El País, assumint que era una història interessant. I aquesta història va començar a créixer, i ara és un llibre, que neix amb el seu acord. En aquesta primera trobada vam prendre alguna cosa al balcó de casa seva, a la intempèrie, amb barbijo [mascareta], perquè era el 2020, la pandèmia. Plantegem allà la primera entrevista, i no recordo quina va ser la primera pregunta. Potser va ser la més senzilla: quan vas néixer... Perquè jo tenia clar que hauria de recórrer la seva història des del principi, no només centrada en els seus anys de militància o de segrest. De seguida em vaig adonar que era molt detallista, i fins i tot reiterativa.

Va ser un desafiament, doncs...

En certa manera. Abans que res, calia aconseguir la seva confiança; feia quaranta anys que ella no havia parlat amb cap periodista, i en tot cas havia tingut pèssimes experiències amb el periodisme. I jo tenia clar que jo era allà no per ser complaent amb el que em digués: jo havia de confrontar, fer-li preguntes incòmodes. Molt directament li vaig preguntar a casa seva si el seu treball d’intel·ligència quan formava part de Montoneros [i era utilitzada per l’ESMA perquè membres d’aquesta s’infiltressin en organitzacions com les de les Madres de Plaza de mayo] no havia posat en risc la vida de la seva pròpia família [de militars]. Jo no volia escriure un altre llibre sobre els anys setanta de l’Argentina, jo volia un perfil d’aquesta dona amb tot el context necessari, i ella sabia que això seria així. El desafiament era, com a periodista, mantenir la distància, aconseguir la seva confiança, de manera que no abaixés la persiana en un moment donat i digués "no vull continuar parlant amb tu".

¿Quina informació tenia sobre ella i sobre el que havia passat?

Havia llegit, en general, testimonis de sobrevivents, per haver llegit llibres que s’havien escrit, sobretot sobre Alfredo Astiz [el més conegut, i dels més cruels, dels torturadors de l’ESMA. Aquells dies s’havia produït el judici sobre les violacions sofertes per ella, i a més quan ja ella em va donar el vistiplau per a aquestes converses amb la Silvia i amb els restants amics o companys de la protagonista del llibre, a La llamada hi ha la conseqüència de més de vuitanta entrevistes] em vaig llançar a preguntar a una enorme quantitat de gent. Tots, amb diferents versions i amb diferents postures, que van d’acord o no amb les pròpies de la Silvia. Crec que la millor manera de combatre qualsevol temptació de prejudici per part d’un periodista és armar-se de tota la informació possible per aconseguir un relat en el qual no hi hagi por de les versions trobades, sinó exposar la contradicció com a part també de l’existència humana.

¿Per què la va elegir a ella?

Em va arribar la seva història d’una manera aleatòria, per suggeriment d’un amic fotògraf que em recomanava la lectura d’un reportatge aparegut a Página 12 sobre aquell judici per violacions. Vaig dir "¡wow!, aquí hi ha alguna cosa..." Em va semblar que en aquest text hi havia coses molt singulars. Ella era una de les poques dones que estava denunciant una situació que, com ella diu, segurament s’ha produït en més quantitat en els camps de concentració i sobre les quals hi continua havent molt poques denúncies. Entre altres coses, perquè la violació, com un delicte a part de les tortures, existeix només des del 2010. Però no sembla haver-hi un cabal gran de denúncies, la qual cosa parla bastant de les conseqüències d’aquest terror, de com el terror s’estén en el temps. Em va semblar singular una dona que s’atrevís a fer això. Que hagués estudiat psicologia a Espanya també em va cridar l’atenció, o que s’esmentés que havia sigut repudiada pels seus propis companys de militància quan va arribar a Espanya, una cosa que em va sorprendre bastant, perquè precisament jo no tinc un prejudici sobre el que una persona en una situació extrema per la qual jo mai vaig passar i espero no passar podria arribar a fer. I també em va produir impacte que ella hagués sigut la persona obligada pel militars a acompanyar Astiz en la seva espantosa i macabra infiltració en les Madres de Plaza de mayo, que va acabar amb la desaparició de les mares i de les dues monges franceses. El part de la seva filla Vera, haguda del seu primer matrimoni amb Alberto Lennie, amb abundant presència en el llibre, del qual es va parlar en aquell judici, i que va ser de les poques nadons tornades pels militars als seus parents, també va despertar la meva atenció. Era una gran història amb facetes molt complexes que se separa una mica d’altres ja molt conegudes.

Ella li deia, i consta en el llibre, que amb vostè sí que parlaria. ¿Ho va sentir com una responsabilitat?

Mai vaig sentir aquest pes. Sí que vaig sentir el pes de la responsabilitat amb la història que estava explicant. Igual a la que he sentit amb totes les que vaig narrar en llibres i articles, que és el pes d’explicar-la bé, amb una gran quantitat de testimonis, perquè no hi hagués un vel de prejudici, de candidesa o d’ignorància. Aquesta era la responsabilitat. Quant a ella, esperava que no hi hagués, i no n’hi va haver, la sensació que em fes la seva confiança a canvi que jo la deixés bé en el meu llibre.

En el llibre vostè explica com es va fent aquest... ¿Hi va haver en algun instant la possibilitat que flaquegés la possibilitat de seguir?

No, no, no, en cap moment. No hi va haver gairebé cap moment d’angoixa, ni tampoc que jo mateixa em sentís desconcertada per la quantitat d’informació. Una vegada que ella va obrir la porta es van començar a obrir molt ràpidament altres portes. Dels seus coneguts, com el seu exmarit Alberto Lennie, no vaig trobar resistència, i igual que ell d’altres em van contestar immediatament. I ella era molt generosa: escrivia als seus amics, des dels de la infància aquí, per dir que jo els preguntaria per a una història que la tenia a ella com a protagonista. Amb tots ells, pràcticament, mantenia relació. Alguns van dir coses que no són còmodes per a ella, de la mateixa manera que ella segurament fa el mateix en aquest sentit, però estic segura que ni una cosa ni l’altra vulneren l’amistat que tinguessin. Com a periodista vaig fer el que cal fer, em sembla, per evitar les deformacions: armar una història molt coral en la qual tothom expliqui un tros del que recorda.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

¿Què va ser el que la va sorprendre més, o la va ferir com a persona?

Pregunto el que necessito preguntar per poder narrar una història. Per més que m’expliquin coses molt truculentes o escabroses, les rebo amb serenitat. No em va fer mal, en aquest sentit, escoltar les coses que em volien explicar.